Adrià Gratacós Torras i Xavier Montagut

Artículo disponible en castellano

 

Si la sobirania alimentària i l’agroecologia sempre han defensat que unes certes formes de producció comporten uns certs tipus de comercialització; en el cas dels mercats de pagès, podem comprovar que la relació inversa també és certa. El tipus de producció que hi ha a aquests mercats, agroecològica, diversificada i a petita escala, impulsa projectes que tenen al cor l’objectiu de conservar les fonts de vida dels aliments (terra, aigua, biodiversitat) respectant els cicles i els equilibris dels ecosistemes. Practica una agricultura que reivindica el treball pagès, la saviesa que representa i el coneixement de l’ecosistema amb el qual treballa enfront d’una agricultura que els substitueix per capital capaç de moure grans màquines, modificar els cicles de la terra, abocar-hi productes químics i produir monocultius en els quals la quantitat substitueix la diversitat i la riquesa genètica.

Tot el que es genera i es mou en un mercat pagès

Darrere d’aquestes pràctiques de producció d’aliments pròxims, agroecològics i a un preu just, hi ha projectes vitals, coneixements i savieses; darrere del consum hi ha valors associats, determinació de necessitats i exigències. Tot això dona a les múltiples relacions que es generen en els mercats uns significats que van més enllà del subministrament d’aliments a canvi d’un preu. La profunditat d’aquestes relacions de confiança són les que aporten solidesa a la comunitat de cada mercat i modulen el grau d’implicació de cada persona. Parlem, doncs, de mercats de pagès com a comunitats obertes, dinàmiques i diverses quant a actors, tipus de relacions i nivells d’implicació.

La comunitat creada en aquests mercats és ideal, per grandària i per consciència, per a construir Sistemes Participatius de Garantia (SPG), en els quals les persones, en diferents rols (consumidores, pageses, organitzacions de barri o entitats que treballen per la sobirania alimentària), controlin la seva alimentació. El SPG permet valorar la globalitat dels projectes que participen en el mercat i pot anar més enllà de les certificacions de tercers, incloent-hi més elements ambientals i socials i adequant-los a cada realitat concreta. Es crea així un sistema de confiança segons el qual a l’agroecologia s’uneixen uns preus transparents, el consumidor sap que el 100% del que es paga va directament al productor. Es trenca amb uns intermediaris que en el mercat tradicional tenen una situació de poder capaç d’arruïnar els agricultors per a acumular uns marges de beneficis escandalosos.

L’ús de l’espai públic com un servei quotidià a la comunitat (proveir-se d’aliments), gestionat per ella mateixa, recupera el significat d’àgora, de punt de trobada comuna. De fet, la paraula plaça s’utilitza indistintament per a referir-se al mercat i al lloc de trobada central del barri o poble. Cada setmana, durant unes hores, l’espai públic es converteix en un lloc on les relacions creades pel mercat s'encavalquen amb altres pròpies de la vida de barri i enllacen amb tasques i reptes que hi donen un significat estratègic.

Un espai polític

En primer lloc, les poques multinacionals que controlen l’actual model agroalimentari n’obtenen els beneficis en els mercats de les ciutats del nord global, on tenen una posició dominant. Sense actuar per a afeblir aquesta posició en els mercats urbans del nord, és difícil avançar en models alternatius fins i tot en el sud global. Dit d’una altra manera, si volem que es deixi d’espoliar l’Amazònia per a produir soia amb la qual alimentar les macrogranges del nostre país, si volem que deixin d’usurpar terres del Brasil per a produir el 90% de síndries i melons que consumim a Catalunya, si volem que deixin d’espoliar terra de Sud-àfrica per a produir taronges amb marques tan d’aquí com Torres, hem de reduir les quotes d’aquestes empreses en els mercats de les nostres ciutats. Així, tornar a consumir aliments de la nostra pagesia es converteix en una tasca solidària amb la pagesia del sud global.

En segon lloc, retornar el paper d’alimentar-nos a les persones pageses i elaboradores agroecològiques del nostre territori significa regenerar terres desertitzades i abandonades. En un moment de reducció sistemàtica i progressiva de les fonts de vida que ens proporciona la naturalesa, recuperar la fertilitat i la biodiversitat dels sòls és fonamental. Atacar les causes de la crisi ecològica va acompanyat d’enfrontar els seus efectes més immediats i perversos, especialment, el canvi climàtic. Evitar els transports quilomètrics, les llargues cadenes de fred i, sobretot, els mètodes de producció industrialitzats i devoradors d’energia no sols significa evitar l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle, sinó també fixar carboni en la terra i generar un balanç de carboni positiu.

En tercer lloc, consumir aliments de proximitat a un preu just, evitant intermediaris que utilitzen el seu poder en la cadena alimentària per a pagar al productor preus miserables, és una peça important per a impedir que es continuïn tancant projectes d’agricultura periurbana. Sense recuperar l’espai agrícola que s’ha perdut, no podrem recuperar les matrius ecològiques dels ecosistemes sobre els quals s’han construït les ciutats i que són imprescindibles per a poder mantenir-les com a espais vivibles. A més, són espais d’aprenentatge que mostren altres camins que seran imprescindibles davant el col·lapse al qual ens porta l’actual model econòmic. Són espais que creen cultura assentada en la pràctica comunitària, que ens dona força en les reivindicacions per a avançar en la sobirania alimentària i la transició ecològica justa.

Actuar en el nostre entorn local

Davant l’estat d’emergència climàtica al qual ens enfrontem, no podem esperar que actuïn unes institucions que continuen dominades pels interessos d’aquells que ens ha portat fins a on som. Hem d’actuar ja. L’àmbit en el qual és possible generar canvis i on ja ha començat la reacció ciutadana, és el local. S’han començat a crear espais comunitaris, de suport mutu, de resiliència i que ens vinculen a altres pràctiques col·lectives i autogestionades. La comunitat creada entorn dels mercats de pagès, centrats en una cosa tan vital i quotidià com l’alimentació, s’inscriu en aquesta necessitat.

Però, si parlem de canvi de model alimentari, hem de ser conscients que ens trobarem amb l’oposició de les empreses agroalimentàries. Així, els paradigmes d’aquest model apareixen com a elements inamovibles que marquen les regles del joc. La inèrcia pròpia de la burocràcia i les contradiccions i dificultats que tot canvi comporta reforcen l’oposició al que és nou.

Tots aquests elements de creació d’una cultura sustentada en institucions, pràctiques econòmiques i ingents quantitats de propaganda, sovint presentada com a veritat científica i única, estan en la base del model de comercialització que hi ha a les ciutats, de l’hegemonia ideològica que tenen, de la seva extensió a cada vegada més esferes i de la voluntat d’exclusivitat.

Realment, esperar que les institucions posin en qüestió elements estructurals del model alimentari és molt esperar. El canvi del model alimentari, i especialment del model de comercialització i consum, només pot néixer fora de les institucions, amb pràctiques com els mercats de pagès o els menjadors agroecològics, que es van estenent. En els canvis fonamentals, les institucions sempre van a remolc d’allò que neix i s’enforteix en l’exterior.

El que sí que es pot demanar a les persones sensibles a aquesta necessitat que estan en les institucions és que no posin obstacles al naixement d’aquestes iniciatives, encara que només sigui perquè és totalment imprudent jugar tot el futur a única carta.

L’elaboració de les normatives municipals sobre els mercats ambulants posa els ajuntaments en la disjuntiva d’aplicar una normativa pensada per a comerciants que faria impossible els mercats de pagès o, per contra, protegir l’espai dels mercats de pagès. Això és el que ha fet la Generalitat Valenciana que, en la regulació de mercats de comerciants, dedica una disposició addicional als mercats de venda directa de productes alimentaris i, per les característiques especials que presenten, proposa que el procés d’autorització, accés i funcionament d’aquests, així com la supervisió i control, correspongui a la regidoria amb competències en agricultura.

Però aquestes normatives que obren la porta a la diversitat de canals de comercialització requereixen el respecte a les formes d’autogestió en uns espais comunitaris on participen diferents actors. En aquest sentit, és paradigmàtic el cas del Mercat Ecològic de Palma, que se celebra dos dies a la setmana. Aquest mercat ha elaborat unes bases que «sorgeixen de la necessitat d’harmonitzar el seu funcionament» i que han estat «consensuades per totes les parts implicades». S’hi estableix la Comissió del Mercat ecològic, formada per sis integrants: tres en representació dels paradistes del mercat, un de l'Associació de Productors d’Agricultura Ecològica de Mallorca (APAEMA), un de l'Associació de Varietats Locals i un altre de l’associació de consumidors. Aquesta comissió té com a objectiu vetllar pel bon funcionament de l’espai, el compliment de les bases reguladores, promocionar el mercat ecològic i organitzar activitats que en fomentin els objectius.

La gestió d’un espai comunitari i relativament fràgil com és un mercat de pagès obliga les entitats que participen a implicar-s’hi, creant espais de governança comunitaris d’un bé comú. Aquesta és l’experiència internacional i dels mercats de pagès de Barcelona, agrupats recentment en una coordinadora, i de tantes altres iniciatives. Implica un repte per a les administracions: crear regulacions que reconeguin i permetin la gestió comunitària dels béns públics. Per sort, el tema s’ha abordat en departaments molt innovadors, com la Regidoria de Participació i Territori de l'Ajuntament de Barcelona. Així, el Pla estratègic del patrimoni ciutadà 2019-2023 recull: «El repte del Programa de Patrimoni Ciutadà és produir línies d’actuació per al foment de la col·laboració públic-comunitària. D’un costat, buscant garantir els valors comunals: l’autonomia, l’autogovern, els drets d’ús o la gestió participada i democràtica. D’un altre costat, podent garantir la funció pública del recurs…».

Aquestes dificultats i conflictes, així com la cerca de solucions innovadores, són símptomes que el moviment creix, tot i que està encara lluny dels nivells d’altres països d’Europa.

Aquestes pràctiques són necessàries per a mostrar que un altre camí és possible. Un camí capaç de regenerar els sòls i retornar-los la fertilitat que han perdut; capaç d’augmentar la biodiversitat; capaç d’oferir una vida digna a la pagesia que cuida la terra i els aliments, capaç de recuperar els ecosistemes que les actuals ciutats han destruït i sense els quals les mateixes ciutats seran invivibles; capaç de recuperar aliments saludables i dietes equilibrades, capaç de posar la vida i les cures en el centre de les nostres accions com a ciutadanes, com a productores, com a consumidores, com a entitats… En definitiva, una opció capaç d’obrir un raig d’esperança per a fer més justa la inevitable transició ecològica i més resilients les nostres societats. Un raig d’esperança perquè hi hagi futur per a la nostra espècie.

Xavier Montagut Guix i Adrià Gratacós Torras

Activistes urbans per la sobirania alimentària (Xarxa de Consum Solidari)