Subjectes polítics en singular i en plural
Patricia Dopazo Gallego
Aquest últim any s'ha reproduït l'experiència de les escoles d'economia feminista de Centreamèrica en tres comarques del País Valencià. Parlem amb algunes participants per a conéixer la seua vivència i les seues reflexions.
María José i Nerea en la trobada d'escoles d'economia feminista rural. Foto: Patricia Dopazo
Origen, identitat i veu
Nerea diu que una de les coses que ha aprés en l’escola d’economia feminista és a ser honesta amb ella mateixa. Viu en un poble menut de la comarca de la Serrania (interior de la província de València) de vora 500 habitants. «Ma mare em va dir un dia, quan tenia 8 anys, que ens n'anàvem a viure a Xestalgar i vaig passar d’una escola d’uns 400 o 500 alumnes a una de només 30». Ara té 20 anys i és molt conscient de com això l’ha condicionada, del fet que és qui és per estar on està, encara que troba difícil explicar molt més. «Estic en una etapa de la meua vida on no sé molt bé qui soc ni quins són els meus orígens ni on pertanc. No sé si em sent rural o no, estaria mentint perquè no sé què pensar sobre la meua identitat. Estic en eixe punt, però pense que és normal a la meua edat».
Les escoles d’economia feminista rural han sigut impulsades per l’organització Mundubat en tres comarques de l’interior del País Valencià, la Serrania, el Comtat i l’Alt Palància. Segons la descripció que fa l’organització són «espais d'aprenentatge que busquen incorporar mecanismes de resistència en la vida quotidiana de les dones. L'objectiu és aprendre a polititzar les seues situacions vitals, descobrint el funcionament del sistema patriarcal i neoliberal, i el seu impacte en les seues vides». Durant els últims mesos, dones de perfils diferents s’han trobat per a reflexionar, compartir i debatre, seguint el model de les escoles que van nàixer en 2004 a Centreamèrica de mans de la Red de Mujeres Mesoamericanas en Resistencia por una Vida Digna. Una de les integrants d’aquesta xarxa, Tita Torres, va assistir a la trobada final de les tres escoles i quan parlava de les dones com a subjecte polític en singular i en plural també va fer menció de la identitat. «Soc dona mestissa, fruit d’una violència matricial. No sé exactament qui soc ni quins són els meus orígens».
«Ser honesta», per a Nerea, és acceptar els seus sentiments i posa en el centre l’afectivitat quan confessa: «No em culparé mai per ser sensible, em sembla d’allò més bonic. Sentir és ser persona i quan la gent no es permet estar malament o plorar, no s’està permetent ser persona. Molta gent va al gimnàs per a «cultivar el cos», però no cultiva el seu cap ni els seus sentiments. Si no estàs bé, tractaràs malament als altres. Tot comença en les nostres mancances, coses que no sabem gestionar. No tenim responsabilitat afectiva, i per això fem tant de mal. Jo preferisc donar-li valor a tot això ara, des dels 20 anys, i arribar als 40 i estar en pau». Explica que sent molta ràbia quan desvaloritzen la seua veu per considerar-la una xiqueta i que moltes vegades es deprimeix per no trobar «gent bona». Ella ha sigut la participant més jove de les escoles i li ha agradat molt compartir amb dones tan diferents, diu que li han donat esperança i tranquil·litat. «De totes les coses que he escoltat amb elles en l’escola em quedaré amb les que m’han arribat més dins i segur que m'ajuden a aprendre, a trobar-me».
Aclarir conceptes i fer-los teus
La mare de Nerea és María José, qui també ha participat en l’escola de la Serrania. De fet, va ser ella la que va trobar l’anunci gràcies a la Regidoria d’Igualtat del poble. Eixe concepte d’«economia feminista» li va cridar l’atenció perquè, a pesar d’haver estat sempre interessada en el feminisme, no l’havia sentit mai. Va apuntar-se sense saber on anava, perquè pensa que s’ha d’estar oberta a noves experiències. Ara, després d’aquests mesos en l’escola ja pot explicar-ho: «Jo entenc l’economia feminista com un tema de suport, de no entendre el món com a persona individual, sinó en global. Pot abastar moltíssimes coses, però, per a mi, va especialment sobre donar-nos suport entre nosaltres, les dones, que malauradament hem passat molts anys sent les nostres pròpies enemigues».
Un altre concepte que, abans de l’escola, María José no acabava de fer seu és el de «ruralitat». Troba que en els mitjans de comunicació sovint es vincula a àmbit marginalitzat; però ara, per a ella, el seu significat s’ha eixamplat: «és veritat que al poble tens el camp a prop i això et fa viure a una altra velocitat i veure les coses d'una altra manera». María José va arribar a Xestalgar fa onze anys des de l’àrea metropolitana de València amb les seues criatures, Nerea i el seu germà buscant canviar de vida després de patir violència de gènere. «Ara em sent incòmoda a la ciutat, estic molt més a gust ací i, a més a més, amb el meu treball de peó forestal estic tot el dia a la muntanya. És veritat que no puc sentir el mateix vincle amb el territori que la gent que ha nascut allí, que té als seus avantpassats allí i que ha estat allí de xiquet. Però potser conec més coses del poble que ells perquè m'he preocupat d'entendre-les i esbrinar-les. Aleshores, per què no?, sí, em considere dona rural».
A María José l’ha enriquida compartir aquesta experiència amb la seua filla, a qui li va agradar molt la idea de sumar-se també a l’escola. «Déiem que dins l’escola érem dues entitats diferents, cadascuna amb les seues idees i sense cap dependència. Ella es defén i relaciona prou bé per ella mateixa. Pense que val molt i estic molt orgullosa d’ella», diu María José.
Conflicte, ràbia i por
Les escoles del País Valencià han adaptat el contingut i les metodologies de les escoles de Centreamèrica. Al voltant de quaranta-cinc dones han treballat de forma molt dinàmica, participativa i vivencial el concepte d’economia feminista i economia de les cures, les relacions de poder del sistema patriarcal i les estratègies de resistència. Cada escola ha fet quatre sessions on les participants s’han conegut, han estret els seus vincles i han reflexionat juntes. Temes d’actualitat com el racisme, l’extrema dreta, la migració o els impactes de la crisi climàtica han estat també molt presents durant aquests mesos d’activitats, i també l’assumpte de la gestió del nostre temps. Hi ha moltes coses que les dones del sud i d’ací compartim, entre elles, en paraules de Tita Torres: «ser especialment pobres en temps», en gran part degut a la influència del capitalisme i la trampa de la productivitat.
Nerea va pensar que participar en les escoles l’enriquiria i la faria créixer com a persona, «que és ara la meua prioritat», afirma. Ha fet el grau mitjà d’Atenció a Persones en Situació de Dependència i actualment estudia el superior d’Integració Social. També treballa algunes hores com a terapeuta ocupacional en el poble, en un taller de memòria per a persones majors. «Treballar amb les persones m’agrada molt, i pense que ho faig bé, encara que tinc molt per aprendre i millorar, especialment el repte de ser conscient i constant». També té clar que, de forma immediata, el seu futur no està al poble, que s’haurà d’anar per a continuar aprenent. «És una pena, però jo no puc treballar amb persones en un poble on no n'hi ha. Hauré d'anar a buscar-les fora. Necessite estímuls i ací no els tinc. Estar en un poble té coses bones, com trobar espais de calma quan vols estar a soles. Però la realitat és que l'oferta laboral en el meu àmbit no existeix».
Els relats de vida de les dones majors del taller de memòria on treballa, han fet reflexionar a Nerea. «M’agrada molt escoltar-les. Conten que a la meua edat moltes d’elles ja estaven casades i amb fills. Em sorprén molt, perquè jo no m’hi veig ni de lluny! Estic en un punt en què ni tan sols sé com ajudar-me a mi mateixa». Compara la seua situació amb la d’elles i, tot i que pensa que elles ho van passar «realment mal», creu que tampoc ella i les dones de la seua edat ho tenen fàcil. «És molt heavy com pensen ara molts joves», diu en relació amb els temes de gènere i a les fonts d’informació que consulta la gent del seu voltant. Admet que moltes vegades evita la confrontació en temes polítics perquè no troba fàcilment gent disposada a discutir amb arguments i tranquil·litat, com a ella li agradaria fer-ho. «Veig el futur que m'espera, les males notícies i que tot serà difícil i em fa ràbia i por, de veure com ho estem deixant tot. Per què ha de ser necessari això ―en referència a les escoles d’economia feminista―? Igual que haver de parlar de l’homosexualitat o de violència de gènere, no hauria de ser així».
Crear nou poder
En la trobada de les tres escoles, que va celebrar-se a Agres (el Comtat), Nerea va ser la portaveu de la seua escola per a compartir amb la resta els desafiaments col·lectius que tenien per davant. Van mencionar, en primer lloc, la preocupació per l’augment del feixisme i les actituds d’odi. Com a reptes per a fer front a això: aprofundir en la reflexió sobre cap a on estem anant i el canvi necessari, saber comunicar per a arribar a la gent, practicar les autocures i no oblidar-nos del nostre benestar, i mantindre i ampliar la xarxa de dones de manera autogestionada.
Encara que Nerea mai ha pensat a fer part d’un col·lectiu activista, sí que té molt clar que aquesta xarxa que s’ha generat entre les dones de la comarca gràcies a l’escola d’economia feminista, hauria de continuar. Sa mare recorda haver pensat fa anys, amb altres dones, en la possibilitat de posar en marxa un grup feminista: «Va ser quan vam tindre al poble el club de lectura i gràcies a això vam donar molta visibilitat al tema de la dona. Crec que amb activitats d’aquest tipus s’arriba a molta gent. També a gent jove, amb la qual crec que hi ha molta faena per fer perquè puguen veure el feminisme com el que és, sense criminalitzar-lo», diu María José. Ara, després de l’escola, recupera amb molta motivació aquesta idea: «Podem reunir-nos cada quinze dies o cada mes, i proposar temes i activitats, especialment per a treballar l'educació, que és d'allò més important que hi ha».
Mirar endavant de manera col·lectiva és una de les moltes coses que les dones que han participat en aquestes escoles s'emporten. Per a continuar aprenent a resistir i reexistir, que, com diu Tita, és una manera d’estar en el món i de «crear nou poder, no repartir l’existent».
Patricia Dopazo Gallego
Revista Soberanía Alimentaría, Biodiversidad y Culturas