Comunitat rural i escola de vida
Cal Cases
Auzolan (treball comunitari) de plantació d’oliveres a Cal Cases. Foto: Clara Bertran
Divendres tindrem una treva en aquest hivern plujós. La pluja haurà fet la seva feina i hi haurà saó. Fa dies, una companya va anar a buscar uns fruiters i estem esperant el moment adequat per plantar-los. Avui hem rebut una crida de la comissió que ho organitza. Divendres, tothom qui pugui hi està convocat.
És la segona fase d’un projecte que vam iniciar fa quatre anys, quan començava la que acabaria sent una de les sequeres més brutals que hem viscut. Vam decidir fer un pas més per l’ús responsable i adequat de l’aigua a casa nostra: una bassa de depuració d’aigües grises i negres que regarà un camp de fruiters.
Fins a arribar aquí, han passat moltes coses que, d’una manera o altra, ens han implicat a totes. Jornades de curro obertes a companyes i veïnes. La inestimable ajuda del veí amb la seva excavadora. Temps per llegir, formar-nos i adquirir coneixements que no teníem. Provar-ho. Equivocar-nos. Aprendre i millorar. Hem après que els senglars també destrossen les basses de depuració i cal posar-hi una tanca. Hem après que és cabdal fer un bon càlcul del recorregut de les basses i les hem hagut d’ampliar. Mans, moltes mans, grans i petites, totes hi hem col·laborat com hem pogut. I també qui mentrestant ha cuinat, ha tingut cura de la canalla o atenia altres fronts que, en paral·lel, tenim a casa. Un entramat de persones organitzades per poder tirar endavant projectes com aquest. Aquest divendres, farem un pas més.
Un somni que va començar a un ateneu del barri de Gràcia
Com hem arribat fins aquí? Cada una de nosaltres té la seva trajectòria vital que l’ha portat fins on és ara. El grup que va somiar aquest projecte comunitari i va fer la bogeria de fer-lo realitat es va gestar al moviment antiglobalització de la Barcelona dels anys noranta i principis del 2000 i que, entre moltes altres coses, va donar un fruit al barri de Gràcia: l’Ateneu Rosa de Foc. Entre caixes de verdures de la cooperativa de consum, accions de carrer del grup d’acció local o al mercat mensual de la xarxa d’intercanvi, van començar les primeres converses: com podem anar més enllà? Quina potència sentir la força col·lectiva per crear i imaginar noves vides. I d’això aviat farà dinou anys.
Estem construint vides lliures que, en ajuntar-se, són capaces d’anar desplaçant el capitalisme.
Els primers anys, l’energia grupal es va dedicar principalment a la construcció i rehabilitació dels espais per acollir a totes les membres, fent una gran aposta per la bioconstrucció. Mentrestant i sobretot després, es va anar avançant en l’autogestió rural, treballant la sobirania alimentària i energètica. Sense deixar de banda això, els darrers anys hem posat el focus en l’àmbit organitzatiu i relacional. La feina mai s’acaba.
Fotos: Cal Cases
Comunals rurals o barbàrie
Estem construint vides lliures que, en ajuntar-se, són capaces d’anar desplaçant el capitalisme. Per nosaltres, això és la llibertat. I per fer-ho hi ha molts camins. En el nostre cas, hem apostat per la vida rural, que ens ofereix la possibilitat de practicar l’autoabastiment i la sobirania: el poder de produir-nos part del que mengem a casa nostra. L’aposta política és conèixer i vincular-nos amb les pageses que produeixen els aliments que comprem, donant suport a projectes agroecològics i de proximitat; escalfar-nos amb la llenya feta a la nostra finca, gestionant els boscos propers i contribuint a la prevenció del risc d’incendis.
No hem deixat totalment les feines que tenim dintre del sistema i de vegades hem sentit que fem una doble vida.
Ara bé, en un món capitalista, generar vides i pràctiques al marge és un exercici amb complexitats i ple de contradiccions. No les amaguem. No hem deixat totalment les feines que tenim dintre del sistema i de vegades hem sentit que fem una doble vida, vivint cada una la tensió per trobar l’equilibri impossible entre el dintre i el fora del sistema. Precisament en un afany perquè cadascú trobés el seu propi equilibri, fa anys vam crear un model econòmic propi. Totes aportem el mateix nombre d’hores al projecte, però una part l’aportem en hores de feines comunitàries i una altra en diners o moneda social. Calculem l’aportació en diners segons el preu per hora que se’ns paga al mercat laboral, per compensar les desigualtats salarials que produeix el mercat. Cadascú escull quina part posa en hores i quina en diners, però totes aportem les dues coses. Fa mesos hem iniciat un procés intern per replantejar aquest sistema. Volem promoure que l’àmbit col·lectiu guanyi encara més pes al nostre projecte i a les nostres vides. Mentrestant i de manera transitòria, provarem d’aportar un mateix percentatge dels ingressos que tenim cadascú. Això és un laboratori de pràctiques comunitàries en moviment constant.
L’autoabastiment rural no són també cures? Sí, és un tema que ens continua generant preguntes. I de vegades també tensions.
I com integrem les cures? Doncs aquesta és una altra de les complexitats i un dels àmbits de reflexió permanent. Procurem que les cures ocupin un espai central al projecte. Som una xarxa de suport mutu que funciona cada dia. Però com es concreta això? En l’àmbit organitzatiu, hi ha dues tasques que tenen un lloc central i són obligatòries per a totes les membres de Cal Cases: cuinar i netejar els espais comuns. La resta, s’escullen segons el que motiva a cada una. Entre aquestes, tenim tasques vinculades a l’autoabastiment rural, però també a les cures. De fet, l’autoabastiment rural no són també cures? Sí, és un tema que ens continua generant preguntes. I de vegades també tensions. Tot i el convenciment feminista que totes les tasques són necessàries i no hi ha d’haver jerarquies entre aquestes, encara notem que algunes semblen tenir més rang que altres i que encara hem de fer passes perquè la corresponsabilitat sigui plena i no hi hagi desajustos de gènere. I moltes d’aquestes tasques són físiques, continuem donant voltes a com ho fem per incloure la diversitat de capacitats i la fragilitat dels nostres cossos.
No hi ha comú sense comunitat
Quan vam venir a viure a Cal Cases, en general el que més ens preocupava era adaptar-nos a la vida rural i aprendre un munt de coses sobre el bosc, la llenya, l’hort, els fruiters, el pa... Majoritàriament, proveníem d’entorns urbans i calia aprendre moltíssimes coses. I sí, n’hem hagut d’aprendre i en continuem aprenent; però, sense cap mena de dubte, l’àmbit que ens suposa els aprenentatges i reptes més grans ha sigut el relacional i emocional. La convivència fa que les friccions habituals en qualsevol interacció humana siguin una mica més intenses. Per això hi dediquem recursos, temps i energia, i també rebem acompanyament extern. Els aprenentatges que hem fet en aquest sentit són infinits.
L’àmbit que ens suposa els aprenentatges i reptes més grans ha sigut el relacional i emocional.
I amb els anys, també hem millorat en organització i estructura interna per fer tot el que expliquem en aquest text. Prenem les decisions conjuntament a les assemblees, però amb els anys hem incorporat aspectes de la sociocràcia: hem generat grups de treball per àmbits que tenen una part d’autonomia de decisió. Quan decidíem canviar el model organitzatiu, una libèl·lula va quedar-se parada volant al centre del cercle de l’assemblea i sense saber-ho, va batejar la nostra organització. Tenim 4 ales (que són com comissions): Hàbitat s’encarrega de la cura i millora dels espais que habitem, Biòtop del territori, Vida en comú de la part relacional i emocional i Xarxes del vincle amb l’exterior. També tenim un espai d’articulació, cos, on hi ha un representant de cada ala. I, finalment, els espais de treball i presa de decisions que ens impliquen a totes, que fem cada mes i són: auzolan (que és el mot en euskera per referir-se al treball comunitari), assemblea emocional, assemblea logística i espai monogràfic per aprofundir en un tema. I deixem pel final —però no són menys importants— els espais de celebració. Un engranatge ambiciós i imprescindible per tirar endavant tot el que ens proposem.
Fotos: Cal Cases
Mirant endavant
És ben senzill. I alhora, tal com està el pati, profundament revolucionari. Viure una vida en harmonia amb el nostre entorn i les altres persones. Saber-nos ecodependents i interdependents i viure unes vides coherents amb això. Desmarcar-nos de les grans creences que ens ha inculcat el sistema capitalista: el creixement infinit, l’arrogància antropocentrista i l’individualisme. Fer-nos insubmises davant de la destrucció del planeta i la despossessió d’altres vides humanes. Saber-nos res més que petites parts d’un ecosistema on tot està interrelacionat en un entramat meravellós, però fràgil: la Vida. Comprometre’ns a una gran tasca: custodiar i cuidar aquest tros de territori, del que som part i al qual devem ni més ni menys que la vida. Fer-ho juntes, construint comunitat colze a colze amb altres. I no quedar-nos al nostre projecte, tramar complicitats amb totes les persones, col·lectius i organitzacions que apostem per construir un món on totes les vides mereixin ser viscudes. Els reptes que tenim al davant són majúsculs. Ens necessitem a totes.
Saber-nos res més que petites parts d’un ecosistema on tot està interrelacionat en un entramat meravellós, però fràgil: la Vida.
Finalment avui, el dia que acabem d’escriure aquest text, ha sigut el dia que hem plantat els fruiters. En paral·lel, les joves i alguna criatura, que eren a casa perquè avui no tenien escola, s’han encarregat de fer la fornada de pa i galetes al forn de llenya. Hem acabat el dia sopant plegades i celebrant les coses que hem fet avui. És emocionant veure que Cal Cases és una escola de Vida per a totes, grans i petites, que en formem part. Tot i les dificultats i que de vegades ens costa veure els fruits i el potencial del que estem fent, continuem convençudes de la construcció de comunitat com a base per transformar el món i sentir la força de tot el que som capaces, quan estem juntes, ens empeny a continuar. Esperem que aquest esperit transcendeixi casa nostra.