Entrevista a Ivana Ponsoda i Revert, margenadora i arquitecta

Marta Feliu i Reig

⁣⁣⁣Disponible en español

Quan comença a xarrar sent la força i la coherència d’aquesta dona que fa més de vint-i-cinc anys que està fascinada i entregada a la pedra en sec; des que va participar, com a estudiant d’arquitectura, en un grup de voluntariat al Maestrat per a fer inventari de casetes de pedra en sec; descobrint-ne moltes enderrocades i buscant als güelos de la contornà per aprendre a reconstruir-les.

Força i coherència, una altra vegada paraules del seu llibre, per descriure els murs de pedra en sec. «La seua sobrietat amaga, entre les pedres, la complexa tasca de formar un sistema coherent». L’ofici fa a la persona? O la persona va cap a l’ofici? Qui sap!

Ivana enceta la conversa:

La pedra en sec és una filosofia de vida. És aplicable a l'anarquisme, a allò que busquem en la col·lectivització, en el treball en comunitat. Al final, la pedra t'ensenya just que hauries d'anar en eixa línia. No t'ensenya el feixisme, saps? En una construcció de pedra en sec totes les pedres tenen la seua funció. D’un mur de pedra, no pots agafar-ne una. Totes les altres pedres la subjecten. O rebentes la construcció o no podràs treure’n cap. I un poc la vida és així, no? No hi ha pedres lletges, ni fora de lloc. La pedra que n'hi ha darrere, el reble, forma un caixó profund que fa fort el mur. Sense eixa força, les pedres de la cara del mur no aguantarien.

Hi ha un munt de coses que t'ensenya l’ofici quan realment estàs oberta a l’aprenentatge i tens gust per fer-ho bé. En el meu cas, instintivament he sentit la importància del conjunt, de la creació d’un sistema coherent. Trobar el lloc correcte de cada pedra. Sentir el soroll que fa quan està a punt de trencar-se, quan trenca bé. Quan aconsegueixes col·locar la pedra, fa «cloc», ho notes.

Quan agafe la pedra, li aguante tot el pes. La pedra va desplaçant-se sobre les pedres de baix «tiqui, tiqui, tiqui» (en aquest punt Ivana s’alça de la cadira, dempeus amb els genolls lleugerament doblats i l’esquena recta, agafa una pedra gran imaginària entre les mans i es mou amb un ball lent, coordinant cames, braços i mans). La desplace amb molta cura, com una carícia bona, no mai com un arrap. Fins que note «cloc», ah, aquest és el punt, saps? Vas al ritme de les pedres.

L’ofici de margenar és de molta sensibilitat. No és arribar i reballar la pedra bruscament. I cal mantindre l’equilibri entre sentir la pedra i saber que està ben posada. Entre desenvolupar la sensibilitat i l’aprenentatge de la tècnica constructiva.

Has de fer molts màrgens per a, realment, fer-los bé. Amb el temps, cal comprovar allò que vas fer, si amb els anys ha anat bé, si cau o no cau. Amb el pas del temps els màrgens cauen. Però veuràs per què ha caigut i n’aprens.

  Tenim un gran patrimoni de construccions de pedra en sec que s’han mantingut en peu al llarg del temps, però d’altres parcialment enderrocades. Per què cauen i com es refà un mur?

Amb el temps pot ocórrer i per diversos motius. Pot ser perquè el terreny és argilenc i l’aigua s’escorre alçant per darrere alguna pedra i les de dalt s’assolen. O bé no té un bon caixó de reble o és pedra que s’esmicola. Tot això fa que el mur no aguante bé el pas del temps.

Després d’una solsida allò que trobes és un mur desfet amb un muntó inestable de pedres al davant, pel sacsó que ha sofert.

Com ho refem?: amb calma! Netejant l’espai acuradament.

Si tens una solsida de quaranta metres, evidentment, vas a estall amb l’aixada fins quan estàs arrimant-te al mur, aleshores, vas amb paletina, quasi diria amb paletina d'arqueòleg.

Netegem una pedra i observem què ha passat. Si està bona la deixem, intentem col·locar-la, sabent que li falten totes les altres del voltant per a subjectar-la, les quals cal anar trobant i ajustant. Has d'anar decidint quina lleves, quina deixes i quines reemplaces i com, fins que refàs el mur sencer.

  Ivana, com s’ha ensenyat aquest ofici i com vegeu el futur d’aquest aprenentatge?

Jo he hagut d'aprendre pel meu compte, però no és l’ideal. Sempre s'ha aprés anant a treballar amb qui en sabia. De forma pràctica i per transmissió oral, per mitjà de frases fetes, com per exemple «pedra de ribàs vell, no li cal martell».

Primer s’aprén allò bàsic: arrimar el reble, netejar el tall amb l’aixada, carregar pedra i carejar-la... Col·locar la pedra de cara ho feien les persones que més en sabien, la resta treballava per a ells. Evidentment, qui en sabia havia passat abans per les fases d’iniciació. És com s'ensenyaven els oficis abans.

Al Gremi Margener Valencià volem que n'hi haja una formació professional reglada i un reconeixent de l’ofici de margenar, amb una certificació oficial en una Escola del Marge, on hi hauria moltes hores de pràctica i la teoria necessària. En una aula, on es farien proves de parets i s’introduirien les diverses tècniques, i amb pràctiques fora per a rehabilitar o fer obra nova, reals. Aquesta escola podria integrar-se dins una escola rural que oferira cursos específics o generals de pasturatge, agricultura, etc.

En la pedra en sec al món rural sempre hi havia dos classes de persones: la gran majoria, que sabien un mínim per arreglar-se una solsida o fer un xicotet mur, i els margenadors d’ofici, que recorrien el territori i deixaven la seua petjada en detalls constructius, alguns molt tècnics i complicats, com ara la manera de rematar, el fermat entre les pedres del marc de les portes, els arcs de descàrrega fets amb lloses fines en vertical..., detalls que es repetien en totes les seues obres.

La gent del lloc ajudava, i entre tots ho feien. Així aprenien les normes bàsiques per arreglar i refer els màrgens. En el nostre territori hi ha metres i quilòmetres de màrgens. Els agricultors i els ramaders són qui han mantingut aquest patrimoni que ens ha arribat als nostres dies.

  Ací, en la vall de Perputxent, mirant cap a la solana del Benicadell, vegem la serra abancalada fins a dalt de tot. Quina presència té la pedra en sec en el nostre territori i des de quan?

La pedra en sec és l’element que ha ordenat el territori. S’han abancalat les muntanyes, s’han fet camins i fites que delimiten les finques, corrals per a la transhumància del ramat, séquies i elements hidràulics.

L’abancalament de les serres, per exemple, és un indicador demogràfic. Quan la població augmenta, cal guanyar terreny de cultiu. A la vall, les zones d’horta són planes, fèrtils i amb aigua. Si hi ha més gent per a menjar, s’abancalen serres senceres amb pedra del terreny.

A la part baixa de les serres es veuen murs baixets i bancals profunds. I a la part més alta, murs de prou alçària i bancals més prims, per a una sola filera d’oliveres, per exemple. Probablement aquests últims es van obrir en el creixement demogràfic que hi hagué al segle xix.

La pedra en sec s’ha fet durant tota la història de la humanitat i la trobem arreu del món, tant en el poblat iber de la Bastida de les Alcusses com en la ciutat inca de Machu Picchu.

Els màrgens que vegem ara mateix poden ser antics originàriament; però, clar, van caent i refent-se.

El color de la pedra n’és un bon indicador. Com més grisa, més antiga és la paret. La pedra calcària del nostre territori és blanca, en contacte amb el CO₂ va fent-se negra. Els màrgens amb totes les pedres de color gris obscur s’han mantingut en peu per molts anys.

  Llegint La lliçó de la pedra m’han sorprés els molts beneficis que expliques: un marge de pedra en sec genera biodiversitat, ajuda al control de plagues i la pol·linització, manté la saó dels bancals, facilita el drenatge i afavoreix la fertilitat de la terra. Les cases de pedra en sec tenen propietats tèrmiques, ignífugues...

A mi allò que més em fascina és que és un material que ja tens en el terreny, no necessita transport. No necessita aigua, no és contaminant, ni deixa rebuig.

No té impacte, no es fa una modificació substancial en l'entorn. En tot cas, l’impacte és beneficiós perquè genera habitat per a tu i per a més flora i fauna.

Una altra cosa que m'agrada molt és l'autosuficiència. Tu sola pots fer-te una construcció de pedra en sec. Amb ajuda millor, clar. No necessites ni maquinària ni ferramenta, en tot cas, un cabàs, una aixada, una piqueta i un mall. No depens d’alta tecnologia.

Són construccions adaptables a cada territori, a la pedra que existeix i tenint en compte les necessitats. Hi ha diversos exemples: murs fets amb pedra de riu o amb pedra d’algeps. En aquests últims, quan es mullen amb la pluja, l’algeps es desfà i tanca el mur.

En zones amb perill sísmic s’ha construït en pedra en sec, amb sistemes d’ancoratge especials. En llocs de clima extrem, hi ha casetes que es mantenen fresques en ple estiu i, amb una bona orientació, s’escalfen amb el sol de l’hivern.

Cal posar en valor l’arquitectura tradicional, són solucions bioconstructives contrastades. Ací tenim els exemples del tapial i la pedra en sec. Aquests beneficis són també aplicables a les ciutats, tan allunyades de la natura. Es poden fer paviments de pedra en sec perquè comencen a respirar.

  I per què crear un gremi?

Ens calia trobar-nos les margenadores i margenadors del territori per ajuntar esforços. Vam conéixer el Gremi de Margers de Mallorca i ens vam animar. Igual que els catalans. Som tres gremis agermanats.

Al País Valencià som un grup de gent de totes les edats i, per aclarir-nos, hem fet prou reunions i esmorzars, i també hem anat a casa d’aquells margenadors jubilats que no podien acudir, per a recollir la veu de tots.

Els objectius del gremi són recuperar l’ofici i mantenir la qualitat. Generarem un mapa per localitzar qui està treballant la pedra amb bona qualitat en el territori i facilitar possibles contractacions. Sobretot, hi ha un objectiu important: tindre cura de la salut laboral i millorar les condicions per a la jubilació.

L’ofici de margenar ha estat històricament un ofici d'hòmens, en el qual han predominat valors com la força i la valentia i s’han oblidat d’altres igualment importants: el coneixement i la sensibilitat.

Hem aprés dels margenadors amb solera, dels vells, que no s’ha de fer el ruc en aquest ofici. Alguns estan prou matxucats de treballar la pedra tota la vida, i són ells qui han posat al davant la necessitat de cuidar-se.

Pot semblar que aquest tema arriba de les dones que estem en l’ofici, però no; és la veu de l’experiència dels margenadors de sempre, dita amb el somriure que dona aquest ofici.

  Quin goig! Ivana, per arredonir la conversa, vull dir-te que t’ha quedat un llibre molt bonic.

La pedra és molt bonica!

L’objectiu del llibre és la difusió. Per a qui vulga aprendre l’ofici, per a tècnics de patrimoni i arquitectes, i per al públic en general. Estic contenta, ha quedat molt complet i, a més a més, la gent de l’ofici m’ha donat la seua benedicció.

[1] Pedra en sec: tècnica constructiva tradicional i popular que consisteix a alçar murs amb la pedra de l’entorn, sense utilitzar cap material de cohesió, morter o argamassa.