La memòria que inspira futurs

Lorena Escandell Carbonell

Disponible en español

Parc Natural del Fondo d’Elx-Crevillent, refugi d'anguiles en el sud del País Valencià. Foto: Lorena Escandell Carbonell

«Els homes de l’illa encara pesquen, però les dones i la canalla ja no baixen a la platja, ja no arrepleguen cargols i algues, i això és una llàstima, en sap molt de greu, perquè allà baix hi ha aliments molt nutritius, i les algues i les petxines tenen moltes propietats per protegir-nos de les malalties. Però ningú no m’escolta. Una vella com jo. Que no para de garlar». Bean Uí Fhloinn, de 89 anys i nascuda a una illa remota d’Irlanda, protagonitza La colònia, la novel·la d’Audrey Magee sobre el colonialisme que menysté, i extermina, les veus i els sabers nadius. Malgrat ser una ficció, la seua història lliga, estretament, amb la de Maruja Boix Amorós, de 93 anys, veïna de la Marina, al Baix Vinalopó. És filla de Diego l’Angulero, un pescador sense barca de les comarques del sud del País Valencià, popular per recollir aliments de la platja i per pescar angules al riu Segura; recursos i formes de vida ancestrals hui pràcticament extints.

Economia i identitat

Les angules són anguiles joves que, després d’un viatge d’entre un i tres anys pels corrents marins (des del mar dels Sargassos, a l’Atlàntic) i milers de quilòmetres al damunt, arriben a les goles i les llacunes costaneres europees i africanes, a fi de romandre-hi setmanes o mesos, de camí als rius, on troben aliment i refugi durant dècades; per a retornar, finalment, al seu lloc d’origen a reproduir-se i morir.

Transparents i allargassades, gastronòmicament, resulten exquisides per a pobles com el basc i el valencià, amb el tradicional all i pebre. La seua pesca ha estat, segle rere segle, una pràctica econòmica i identitària, tal com explica el periodista Patrik Svensson en L’envangeli de les anguiles, que ha suposat per a les comunitats, a part d’ingressos, transferència de sabers i un llegat cultural antic i preat; tot i estar invisibilitzada en el relat, segons la pescadora i influenciadora Àgueda Vitòria, pel fet d’exercir-se a la franja costanera i no mar endins.

Espècie comuna als sistemes de regadiu dels rius Segura i Vinalopó des de l’edat mitjana, l’angula actualment es troba en perill crític d’extinció a escala mundial. La sobrepesca, la contaminació, la construcció de preses o el canvi climàtic constituïxen algunes de les causes del declivi de la població, per la qual cosa, amb la finalitat de protegir-la, se n’ha limitat la pesca. D’acord amb Proyecto GePesAng, al País Valencià i a Múrcia, les captures anuals rondaren les cent tones fins a mitjan segle xx. La popularitat d’aquest peix a les comarques del Baix Vinalopó i el Baix Segura (i, per tant, la qualitat ambiental de l’entorn) pot confirmar-se, a més a més, en la tradició oral. L’expressió «hi havia anguiles com braços», pràcticament en desús, n’és un exemple. El relat de Maruja comença ací.

Lluna nova o lluna plena

En els anys de la primera postguerra, a la vora nord de la gola del riu Segura, entre la Marina i Guardamar, a la finca del Ventorrillo, del tio Gasparo, acudien, de matí, carrets de tota la contornada per a abastir-se d’aigua «d’un pou, prou afamat, de l’aqüífer dunar», afig l’ecòleg Carlos Martín Cantarino. De nit, a l’hivern, hi arribava Diego l’Angulero. Recorria al voltant de set quilòmetres, a peu o en bici, per tal de garantir-se l’aliment en temps de fam i d’economies de subsistència, amb els recursos del territori i les arts de pesca artesanal heretades.

Així, posava a punt i instal·lava, a una assarb, a contracorrent, els salabres i altres trampes d’elaboració casolana. N’omplia els calders, durant hores, quan les angules, a cabassades, emergien a la superfície per a caçar. Les nits amb marea alta, de lluna plena o lluna nova, hi eren les òptimes, en un ritual curat per l’experiència, no absent, però, de dificultats: d’una banda, per la mateixa resistència dels animals (així ho recull la dita popular «esmunyir-se com una anguila») i, de l’altra, per les condicions de la faena, que l’obligaven a estar en contacte amb l’aigua tothora i a temperatures baixes. «És un treball incòmode i s’hi passa molt de fred, de vegades l’esforç no compensa», explicà Diego l’Angulero al diari Información en 1956. Llavors en recollien uns 25 quilos per dia, segons la notícia.

Una vegada capturats, porgava els peixos amb un remei d’aigua dolça i pols de tabac. «Amb la infusió tèbia, s’hi afegien les angules, i ballaven», recorda Maruja. Així, regurgitaven les mucositats i es desprenien de la bava que els envoltava, per a netejar-les, a continuació, amb l’aigua del rec i bollir-les en una caldera gran amb sal. Més tard, les escorria, les estenia i les assecava, per a envasar-les, al remat, en caixes de fusta de dos quilos i distribuir-les, ja de matí, en bici, entre les famílies de la zona i els restaurants d’Alacant. També, n’enviava als mercats de Madrid, en tren.

La família de l’Angulero participà del procés sempre; especialment, en traslladar-ne l’elaboració a casa, perquè «ell sol no arribava a tot», conta la filla. Llavors, Maria, la mare; Maruja i els seus dos germans, Juanito i Gaspar, així com les seues parelles després, contribuïren a l’activitat; una expressió del que Leticia Urretabizaia i Mirene Begiristain apunten, en Pikara Mazagine, sobre la lògica econòmica: «No inclou el treball col·lectiu, gratuït i mancat de drets de les famílies extenses que des de les vides urbanes ens costa recordar, ni reconeix que els treballs invisibles de les dones no són únicament reproductius sinó també productius». De fet, l’article del diari Información centra l’atenció en la figura de Diego, a qui cita com a «lobo de mar», i en cap cas hi fa referència a la cooperació, necessària, de la família.

L’emoció amera la fi del relat de Maruja. La pesca de l’angula hi fou lliure en anys; però, en augmentar el nombre de pescadors, se’n van acotar les zones i s’hi van establir torns, regulats per la Confraria de Pescadors de Guardamar. Així i tot, la sobreexplotació en minvà la població i en forçà l’abandonament entre les dècades dels setanta i els huitanta. El pescador del Fondo d’Elx-Crevillent, José Pérez Terol, antic gestor d’una piscifactoria d’anguila a Santa Pola, conta que, des de llavors, a penes n’hi ha exemplars (a causa, a més, del furtivisme) i que la pesca tradicional està extinta, la qual cosa lamenta, car l’anguila hi ha estat un element familiar i comunitari valuós.

Un sistema finit, un coneixement ancestral

Des d'una mirada ecofeminista, la història de Maruja evidencia que les cultures i els territoris són ecodependents: necessiten l’entorn natural per a sobreviure. També, que disposen d’aliments de proximitat adequats i segurs, així com de sistemes de producció propis i col·lectius per a poder abastir-se’n.

    El relat de les angules ens alerta, igualment, dels límits: la sobreexplotació dels recursos naturals n’implica el desequilibri.   

«Ens recorda que fórem sobiranes, alimentàriament parlant, no fa massa temps i per què vam deixar de ser-ho; ens ensenya com alimentar-nos i fins on podem gastar d’aquest sistema finit», observa la sociòloga i tècnica de CERAI Sarai Fariñas Ausina. En atenció a això, el relat de les angules ens alerta, igualment, dels límits: la sobreexplotació dels recursos naturals n’implica el desequilibri, reduïx la capacitat d’autogestió i força l’exclusivitat en l’accés.

«L’angula fou un aliment popular, barat i abundós. La gent eixia de casa, n’agafava un grapat del riu i se’l menjava. Ara, precisament perquè no n’hi ha, és un producte de luxe», assenyala l’investigador de l’EBD-CSIC Miguel Clavero a Climàtica. De fet, segons l’expert, el consum actual a l’Estat espanyol prové de França, a més de captures legals, en menor quantitat, del riu Miño, el Cantàbric, el riu Ebre i l’Albufera de València, així mateix de les pesqueries d’Astúries, Galícia i el País Basc.

«El futur de l’alimentació depén que recordem que la xarxa de la vida és una xarxa tròfica, perquè oblidar l’ecologia del menjar és la recepta de la fam i l’extinció», escriu la filòsofa i activista Vandana Shiva en l’assaig ¿Qui alimenta el món en realitat? Així, la veu de la filla de l’Angulero mostra, per un costat, que recordar és crucial per als pobles que volen protegir les seues riqueses naturals i proposar una producció alimentària sostenible; i, per l’altre, que les comunitats són, també, interdependents: necessiten els altres per a existir. La transferència de coneixement, en aquest sentit, és una expressió d’estima comunitària per a aprendre i crear possibilitats de futur. El problema, assenyala l’autora, és la pèrdua del coneixement ancestral, particularment el de les dones.

Els relats de les velles

«Les àvies mostren com desenterrar arrels i obrir llavors». L’afirmació de l’enginyera agrònoma i escriptora Maria Josep Payà i Valdés fa referència a formes de vida i de fer que, en cas de no recuperar-se, desapareixeran a mesura que la gent més gran, i més sàvia, emmalaltisca i falte. «Si no protegim aquesta saviesa, hi haurà una escletxa profunda entre les generacions i ens perdrem el coneixement acumulat de segles d’història, basat en la pràctica i l’experiència al costat de la natura i en les cases», advertix Natàlia Castellanos Ayala, experta en bioconstrucció d’Arrelaires.

    No es tracta de retornar al passat, ni de romantitzar-lo, sinó d’aprofitar els aprenentatges i les experiències que han estat eficaces per a la supervivència i afegir-hi tot el nou que siga possible imaginar.  

Sembla una tasca urgent, però en absolut nova o estranya. «La memòria ha permés els éssers humans, a partir de l’experiència prèvia, crear col·lectivament entorns més segurs i menys incerts», explica l’antropòloga Yayo Herrero a Ctxt. Amb tot, la tecnologia i l’allunyament de la naturalesa, entre d’altres, han provocat, d’acord amb l’experta, un gran esborrament d’informació i coneixement que ara cal rescatar. «Recuperar els records que ens retornen la identitat d’éssers de la terra és un acte de resistència que obri pas a la imaginació», afirma. En altres paraules, no es tracta de retornar al passat, ni de romantitzar-lo, sinó d’aprofitar els aprenentatges i les experiències que han estat eficaces per a la supervivència i afegir-hi tot el nou que siga possible imaginar, resulta clau per a crear futurs desitjables davant del relat de la desesperança.

«Les cicatrius i les arrugues són també depòsits de memòria que es graven al cos». Herrero assenyala el coneixement que, sortosament, perviu en les persones grans que s’han criat en entorns rurals. És el cas de Maruja. Afectada d’alzheimer, encara recorda les angules que ballen; una història que conta, amb l’ajuda d’unes anotacions i el suport d’una foto de son pare, en el taller «Relats d’Agüeles», amb què fem conéixer i reconeixem les veus de les dones del Camp d’Elx. Tanmateix, la seua memòria és fràgil. Tant de bo aquest text no faça tard i servisca perquè el seu saber, inestimable, hi perdure.