Ignacio Abella
Casa de la família García de Eulate. Il·lustració de Alfonso María Abella
El meu pare ens va explicar que durant les guerres carlines, els combatents d'un bàndol i l’altre es van amagar més d'una vegada a la casa familiar d'Eulate (Navarra) i fins i tot, alguna vegada, van arribar a conviure soldats «enemics» mentre s'aclarien els termes de la contesa.
A tota època i lloc, els paisans tenen les seves pròpies idees i creences. Tot i això, el vincle amb la família i la terra imposa la vida com a prioritat absoluta. En la mentalitat dels nostres avis i àvies pageses, la gestió dels béns i muntanyes comunals era una qüestió de pura supervivència. Hi havia una necessitat d'acord, entesa i ajuda mútua, i una perspectiva de futur que obligava a repoblar i pensar en el benestar de les següents generacions. En aquesta consciència del paisatge que ens alimenta, conté i sosté, es diria que els nostres ancestres practicaven totes les formes possibles de mutualisme, entre ells mateixos i respecte al món biodivers on vivien.
Es diria que els nostres ancestres practicaven totes les formes possibles de mutualisme, entre ells mateixos i respecte al món biodivers on vivien.
Tanmateix, els cultivadors i sostenidors de la pau i el patrimoni comú són obviats en els llibres d'història que glorifiquen l'ambició il·limitada dels psicòpates, dels generadors de conflictes en nom de pàtries, imperis i religions... Les armes exerceixen la seva tasca d'extermini d'una manera cada cop més perversa, més eficaç, més inhumana i atroç. El negoci de la guerra imposa el seu discurs per sobre de qualsevol argument o sentit humanitari. D'altra banda, els conqueridors han trobat noves maneres de saquejar la terra i les seves riqueses mitjançant l'ocupació i l'explotació industrial de muntanyes i terres de cultiu i l'acaparament de l'aigua i les llavors.
Àmplies regions de tot el planeta són envaïdes per aquest exèrcit d'ocupació de milers de milions d'eucaliptus que desplaça tota activitat tradicional, dilapidant en una generació la fertilitat atresorada per segles de bona feina; desintegrant la cultura mil·lenària i la trama vital que unia país, paisatge i paisanatge. Aquesta conquesta, orquestrada per corporacions sense escrúpols que cotitzen a la borsa, buida i esprem països que acabaran sent pastura de les flames o dels buldòzers. Monopolis forestals, turístics o cinegètics, energètics, agrícoles... s'apoderen de muntanyes i camps, mentre els pagesos i pageses que viuen prop de la terra disminueixen en nombre i influència. La política exerceix el seu vassallatge incondicional a l'economia depredadora que usurpa les riqueses de comarques i països sencers.
Per sortir d'aquest bucle de la destrucció, cal prendre com a referent la cultura digna i pacífica de la pagesia, davant del model bel·licista del saqueig i l'especulació que condueix la humanitat i el seu planeta-llar a la involució i la ruïna absoluta. En aquests temps confusos cal diagnosticar i denunciar les estratègies de l'odi i els interessos ocults que les propaguen, per estar més a prop que mai de la terra i dels qui cuiden i conreen. És possible que la millor manera de resistir sigui continuar amb el nostre ofici i defensar els espais d'entesa entre nosaltres, les cuidadores i cultivadores de la vida i la societat. En el simple gest de cultivar a escala humana i amb els peus a terra rau la nostra esperança i aposta de futur i l'incontestable exemple per als qui, malgrat tot, encara tenen dubtes.