Alba Cebrián Jiménez
Segona edició del curs d’iniciació a la motosierra. Benlloc (Castelló), març de 2025. Foto: Lau González
Qui no es presenta no és ningú
Escric des de les entranyes. Parlar de motoserres, feminisme i cures no només és poc habitual, sinó que és una provocació en si mateix.
Tractaré de presentar-me i seure a la teua vora, mentre ens mirem. Prove de fer-te arribar este bocinet del món. A voltes, saber qui ens escriu i des d’on ens escriu ens ajuda a englobar una visió general i, probablement, a captar més i més detalls. Connectar amb la part emocional de cadascuna, que al cap i a la fi és la més interessant i la que, definitivament, transforma.
Soc infermera des de 2011. També especialista en docència i investigació, en la mateixa àrea; però, sobretot, soc una persona que habita al territori de secà de les comarques nord de la província de Castelló del País Valencià. En este territori, al que arribe per convicció i atreta per la pedra seca, les oliveres mil·lenàries i una història d’amor, coordine un projecte d’agricultura regenerativa, en el qual la vida del terra és el principal punt de mira i on no entenem l’agricultura sense la ramaderia extensiva.
El projecte fa quatre anys que està en funcionament, més un any anterior de preparació de terres, les pròpies i les cedides. Cuidem 30 hectàrees de terra. I dic cuidem perquè la manera d’entendre la nostra feina al camp és amb la responsabilitat de qui té a les seues mans el maneig d’una porció minúscula del planeta on conflueixen totes les altres estructures que envolten i conformen l'ecosistema que habitem. Aqüífers, fauna autòctona, plantes adventícies, varietats tradicionals, arquitectura patrimonial, oliveres mil·lenàries, garroferes centenàries i ametllers, de no tan antiga trajectòria i resistència, però que també conformen la identitat del territori. Algun nouer, figueres als marges, espàrrecs si plou, esbarzers a l’agost. Pols. Contrast, esquerdes i marges.
En els darrers anys, hem incorporat una xicoteta rabera d’ovelles guirres. Escric mentre esperem el que serà la nostra primera paridera a casa i amb la humilitat de qui sap que la quantitat d’ovelles que ara també cuidem a casa és ínfima. Ho fem per convicció i perquè ens ajuda a arrelar la saviesa de la pastora del poble que en algun moment voldrà jubilar-se, i a comprendre la continuïtat dels 365 dies de l’any de pla de cures i atenció a la vida, més enllà de la pròpia humana.
Ens permetem fer-ho a una velocitat de creixement que no ens supose una quantitat de feina que no puguem dur a terme o que no ens faça massa mal als nervis. Perquè cuidem la terra, cuidem la vida al secà, reconstruïm parets i casetes de pastor de pedra seca, cuidem ovelles, gallines, ànecs, companyes felines i gossos. També cuidem la nostra salut. La xicoteta vida domèstica. És el que fem moltes de les humanes, cuidar-nos les unes a les altres, l’entorn, voler ser sobiranes. No era això posar la vida en el centre?
Qüestió de gènere
Bé, el secà presenta unes característiques de rusticitat i ruralitat, en molts casos, extremes. Secà vol dir que no hi ha abundància d’aigua. Que no reguem les collites. Que resistim amb la que havia sigut històrica temprança del clima mediterrani i avui es contrasta la fragilitat, en si mateixa, de l’actual situació climàtica. Secà també vol dir inici del despoblament. I, en el nostre cas, també vol dir pla. Terres planes. A mig camí entre la mar i les serralades més altes. Al País Valencià, si parlem de terres de secà, també volem dir minifundi i terres cada cop més ermades. I, per a sorpresa de quasi ningú, un germà, un tiet, un marit o un iaio que gestiona el patrimoni familiar d’oliveres, garroferes i ametllers. «I, si no, les porta un xic (estranger) que va llogat». I ho dic com ho diuen ací, perquè a voltes la neoruralitat que porte a sobre m’ha donat peu a parlar com una extraterrestre del lloc on visc i m’allunya de comprendre la idiosincràsia del que en realitat passa ací on soc ara, i on la vida es donava molt abans d’arribar jo, evidentment. I, si les porta una dona —que sol ser en el 50 % dels casos, perquè una terra no només es treballa al bancal, sinó en la resta de mesures d’economia de cures que hi ha al voltant—, no s’esmenten o no volen ser esmentades.
A Benlloc tenim pastora. I la mare d’Isabel era la que tenia les cabres a Vilafamés. I la mare de Vicentico va comprar una granja de gorrines. I Humilde va criar 145 cabres quan era jove i les munyia tota sola. I totes les dones anaven a plegar les olives, i les garrofes, i les ametlles, i el que tocava. I com la abuela de Alba ho contava, en els bancals passava la vida. Era on, literalment, es cagava, es follava i es menjava. Però, lectores, molt al meu pesar, avui encara, les feines de camp són dels homes. L’atribució de gènere als objectes immaterials l’han descrita, al llarg de la història contemporània, teòriques del feminisme: des de Simone de Beauvoir fins a Judith Butler. És al col·lectiu imaginari on resideix esta idea.
Fem un exercici: quines paraules et venen al cap quan penses en una motoserra? En les darreres setmanes, ens arriben imatges esgarrifadores de dos dels homes amb més influència política i econòmica mundial empunyant motoserres en les seues intervencions mediàtiques. Dos homes blancs, heteronormatius, alçant-les enlaire, amb una espasa ben llarga i lluenta. S’apropien de la ferramenta de camp, com a símbol en retallades socials i econòmiques. És exactament el tipus d’imatge i paraula que, sense voler, tenim dins de l’ideari: poder masculí, blanc i adrenalínic.
Marina Sánchez Guidotti, experta en gènere, encapçala les jornades formatives d’iniciació a l’ús de la motoserra que coordine des del final de l’últim any. Precisament per a contextualitzar amb pulcritud, i amb la destresa de la seua capacitat d’anàlisi, este fenomen. Quan li vaig proposar esta part del curs, em deia que no feia falta, que jo ja ho tenia ben clar i ho podia explicar. Però, a voltes —moltes voltes— posar-hi un sentit teòric, estricte i històric ens ajuda a avaluar com hem arribat ací.
Per cert, si a la pregunta que plantejava com exercici inicial no s’ha respost tall, motor, injecció, cadena, afilar, precaució, risc, complexitat... i altres tipus de noms específics de la mateixa acció de tall de fusta, amb molta probabilitat, és que s’estiga associant l’objecte a una qüestió de gènere.
Què passa quan volem utilitzar una motoserra? O un tractor? Coneixes persones dissidents que gasten estes ferramentes?
Motor de canvi
La motoserra és per se una ferramenta per a tallar fusta proveïda d’un motor o bé, en els darrers anys, d’unes bateries elèctriques. Agafaríem un cotxe sense carnet de conduir? Probablement de cap de les maneres. I, si ho férem, deixant a banda els termes de legalitat, algú ens hauria ensenyat abans a fer-lo funcionar, veritat? D’una altra manera, seria quasi impossible. Què passa quan volem utilitzar una motoserra? O un tractor? Els has preguntat a les persones que coneixes com van aprendre a fer-les servir? Coneixes persones dissidents que gasten estes ferramentes? En som poques. I no és falta de ganes, ni de necessitat, ni d’aplicació a la feina de totes. Les feines de poda i gestió forestal, tant en l’àmbit particular com en l’àmbit professional, van vinculades a les motoserres i totes participem d’elles. I som vàlides, capaces i aptes per fer-les servir, en la mesura de les possibilitats mèdiques i físiques de cadascuna, exactament com conduir. La diferència és que no se’ns considera per aprendre-les. Hi ha una infantilització davant de l’interés per gastar-les i paternalisme davant el risc que suposa, en lloc d’informació i formació. I quan, per fi, et formes —i et formes bé—, els teus coneixements seran menyspreats, perquè mai serà suficient. Fins que arribes a ser cap de brigada, i ni aixina.
Hauràs de ser més poderosa, més forta, fer-te l’esquena més ampla per fer la mateixa feina que els homes, de qui —recorde— són les feines de camp. Però nosaltres no tenim ganes d’un món on no hi haja espai per a la vulnerabilitat ni les cures. Ni de pressuposar que tots els homes ho vulguen aixina.
Abolim d’una volta esta cruesa davant la vida i, en especial, davant la vida al camp. Ens violenta, ens redueix, ens obliga a estar de costat amb nosaltres mateixes. Ens obliga a reivindicar unes cures com si fórem més febles, i el que en realitat fem és connectar amb les necessitats, amb els riscos i amb la voluntat d’evitar-los. I això hauria de ser propi d’humanes, independentment del gènere. Perquè sabem que el braç, l’esquena i tots els dits de la mà s’han de fer forts per a treballar al camp. Perquè, les primeres vegades, la força està en la tensió de la mateixa activitat; les darreres, el cos va exigint entrenament i força per a no patir lesions. Perquè és evident que són feines pesades i cansades físicament. I no s’ha pensat en tots els cossos a l’hora de dissenyar la maquinària. Ni els equips de protecció individual estan pensats per a totes les talles. I els volem dur. A tot preu. Perquè protegir-se ens fa resilients, resistents i braves, i, si mai arriba un accident, aleshores sí, voldrem que ens tracten amb la dignitat d’una persona que treballa. Amb la dignitat d’una persona que està patint.
Cures, cures i més cures
He començat dient el que soc, però no el que no soc. I també que escrivia des de les entranyes. Sostinc que la transformació passa pel cor i la panxa, n’estic convençuda. No soc del poble on cuide terres i animals, i visc. Ni soc una persona descuidada i temerària. I, des de fa un temps, tampoc soc una persona amb tots els dits a la seua mà dominant. Els accidents arriben. I és d’un dolor visceral sentir com apel·len a la teua irresponsabilitat per treballar amb «màquines d’homes». Per fer el que feien els homes. Per no saber com saben els homes. I, clar, és sorprenent coincidir en les sales de rehabilitació, cirurgia i altres processos mèdics i arribar a conéixer fins a quatre persones més que, com tu, en eixe mateix mes, han perdut els dits. I, clar, són homes. I estaven fent el mateix que tu. Però ningú els preguntarà per què ho feien. Els acompanyaran, amb dignitat. Parlaran de la casualitat, de la naturalesa humana, del marge a l’error, culparan la màquina fins i tot. Potser hi haurà qui els dirà que qui no treballa no pot equivocar-se. Alabant-los. Però, tu, xiqueta, com és que vas ficar els dits allà?
És d’un dolor visceral sentir d’un dolor visceral sentir com apel·len a la teua irresponsabilitat per treballar amb «màquines d’homes».
Al final del meu procés vaig sentir que tot i que no havia estat amb una motoserra, era de les màquines en les quals treballava que més alt risc tenien. No volia silenciar ni una part de la meua vivència. Amb alegria i poc ressentiment. Que sobreviure sempre és joia. No voldria que cap ni una passara per on jo havia passat. Que totes tingueren oportunitats. Que la vida és nostra. Que la sobirania és responsabilitat de totes i hem de poder dur-la terme. Que romantitzar la feina del sector primari i no entendre la cruesa en clau de gènere ens pot dur al dolor d’entranyes. Que si la xarxa no està teixida en or, la caiguda pot ser imparable. I és que la vida al marge, al secà i des de la dissidència, serà un lloc amable o no serà.
Aquest article forma part del llibre col·lectiu Cultivando soberanía alimentaria y economía feminista: miradas y prácticas desde el País Valencià y otras latitudes, de l'Editorial Delta, que es publicarà a l'octubre de 2025.