Jaume Puchalt
L’aigua és un recurs, és conflicte i ferida. La seua gestió i l’aprofitament incorporen relats, memòries i cultura. Canalitzar-la altera l’ecosistema, genera paisatges nous i construeix altres escenaris. A Betxí (Plana Baixa de Castelló), la séquia i la seua comunitat mantenen viva la font del poble i generen una identitat col·lectiva pròpia.
Vaig arribar fa cinc anys a Betxí perquè un grup de persones interessades pel riu, encapçalat pel regidor de Medi Ambient, volien fer alguna cosa per a cuidar-lo. Com que no tenien clar el que necessitaven, ens posàrem a treballar. En primer lloc, es dissenyà un procés de diagnosi tècnica participada que, en les successives visites i entrevistes, ens ajudaria a entendre el territori i les seues habitants per a definir a continuació el pla d’acció.
La primera visita va ser al pantà de Betxí, que ens mostraven amb orgull i estima perquè l’associaven a records d’infantesa, però que suposa una barrera infranquejable per a l’ecosistema. Malgrat la ineficàcia tècnica de la seua construcció, per estar situat en un entorn permeable i allotjar el pas subterrani de la galeria drenant de la séquia, l’estranya infraestructura allotja el que en consideren el naixement i anomenen la Font dels Fontanars. Però vam comprovar que això no és cert, en realitat, l’aigua ve de més enllà. Com el principal risc d’assecament d’una font històrica no és la sequera, sinó el desconeixement, hem tractat d’anar reconstruint la seua història, els seus recorreguts.
L’origen de l’aigua que arriba a la Font dels Fontanars és una galeria drenant excavada i construïda al mateix llit del riu, que naix a l’inici del terme municipal, prop d’Onda. D’origen àrab i a la manera dels qanats (canals) àrabs utilitzats a Síria des de fa més de mil dos-cents anys, funciona com un punt de captació superficial directa del nivell freàtic i conforma una galeria soterrada i transitable de volta de rajola massissa, que és sense dubte un tresor amagat del qual a Betxí en són conscients. Quin sentit tenia fer un pantà damunt d’aquestes galeries i en terreny permeable?
L’Horta del Rajolar aprofita la recuperació de la séquia històrica
Deixant aigües amunt el pantà, abans de tornar-li l’aigua al riu Sec, l’última beneficiària de la séquia és l’Horta del Rajolar, un espai agroecològic comunitari i d’aprenentatge impulsat per la Fundació Novessendes. Des que als anys noranta deixà de ser un clavegueram, per la posada en marxa de la depuradora d’aigües residuals d’Onda-Vila-real, el riu havia romàs sec i erm fins a la recuperació de la séquia. Des d’aleshores i gràcies al seu efluent, manté amb certa qualitat la vegetació de ribera característica d’aquests rius temporals mediterranis, tot i que malauradament continua patint vessaments incontrolats.
El tècnic d’agroecologia de l’Horta, Óscar Górriz, m’explicà que tot va començar en 2014, quan una vintena de voluntàries emprengueren la neteja i rehabilitació de la séquia per no perdre’n el dret d’ús. L’existència i manteniment de la séquia han permés l’inici del projecte de l’Horta del Rajolar i el desenvolupament d’aquest tros de món i també, amb el seu gest, aquell grup de «romàntiques del patrimoni» feia un gir radical a la història, o senzillament la continuava segons l’antic guió. Perquè mentre el planejament urbanístic continua amb la previsió d’un desenvolupament irreal i les perifèries urbanes s’abandonen, ací està generant-se un mentrestant valuós.
.
Esquema dels camins d'aigua de la Font dels Fontanars en Betxí (Castelló)
Cal tornar a contar el conte canviant alguns xicotets detalls
Per això importa el relat, tant de la infraestructura com de la comunitat associada, es tracta d’entendre la seua manera de sostenir la vida, perquè vivim històries fetes d’injustícies, on cada petita victòria pot suposar canvis significatius i cal contar-los de nou. El contrari, abandonar i no atendre les infraestructures hidràuliques, per exemple, és arriscar-se al col·lapse, a l’augment dràstic de les conseqüències per riuades, com hem vist el darrer 29 d’octubre, i al malbaratament dels recursos. La connexió i la visibilització que un poble manté de les seues aigües, garanteix la seua qualitat de vida.
Per a sanar ferides i reconstruir memòries, cal recuperar i visibilitzar els camins de l’aigua i el patrimoni construït associat a l’aigua, com ara les basses, els molins, els escorxadors i els llavadors… Aquestes iniciatives poden recuperar les històries que ens ajuden a reconnectar amb el nostre hàbitat. Les séquies, com els marges de pedra seca, formen part d’una estratègia de gestió hidràulica mil·lenària inqüestionable. Han permés l’aprofitament i cura dels recursos, la retenció d’aigua i sediments, i el manteniment sostenible i eficient d’ecosistemes. Cal obrir carrers, desurbanitzar per a recuperar la porositat i les connexions d’uns territoris esponja, per a reconnectar i millorar la qualitat de totes les aigües, per a generar lligams que íntimament atenguen el nostre entorn i ens hi apropen de nou.
Cal disposar un catàleg de propostes que configuren espais de filtre i transició entre els usos urbans i els camins fluvials. S’han d’eixamplar els rius i restaurar les zones de laminació de crescudes, per garantir-ne el desguàs i recuperar les terres més fèrtils i productives de l’horta, sempre compatibles amb eixos moviments. Cal atendre alhora el detall de cada séquia i fer complir les normatives europees, que, com la Directiva Hàbitats, la Directiva Marc de l’Aigua i la Directiva d’Inundacions, ja vetllen respectivament per entendre hàbitat i habitants amb una visió conjunta, aconseguir el bon estat i la gestió de les masses d’aigua i garantir transversalment la resposta davant del risc.
No hem d’oblidar com funcionen els rius, per a ser coherents amb la nostra situació al respecte, amb les versions de la història contada i la resposta als dolors que els causen les nostres pressions i agressions. Un poble que oblida els béns i valors que l’alimenten està condemnat a canviar i perdre el rumb, a cometre errors fatals. El destí que triem ha d’evitar que quan calga atendre els problemes siga massa tard o massa car. Mentrestant, ací seguim i seguirem, tractant de contagiar d’una manera saludable i generosa l’estima per la font d’un poble. Perquè cal aconseguir més i nous recursos per a garantir-ne el manteniment i la visibilitat, i per a difondre el missatge i multiplicar l’impacte. Per a ocupar un territori i mantenir-lo viu, cal una mirada ampla i la protecció dels beneficis ecosistèmics, cal generar alternatives comunitàries que cuiden els tresors del seu entorn.
Obres i inversions que no resolen els problemes
Els primers conflictes dels quals es té constància ací daten de principis del segle xix, quan, per abastir el regadiu dels cultius intensius de cítrics, s’introduïren motors de bombeig als pous. A banda de la transformació evident del paisatge, el monocultiu i la indústria taulellera van provocar l’assecament i la contaminació de l’aqüífer. Això va canviar quan una nova «modernització» del regadiu va portar aigua (més barata) del riu Millars a través dels canals cota 100 i 200, fet que paralitzà els motors i permeté la recuperació de l’aqüífer per abastir de nou la Font dels Fontanars.
Més tard, en 1904, tenim la revolta del Pantà, una revolució popular que s’enfrontà al cacic de Castelló, Victoriano Burgaleta, que pretenia administrar l’aigua del pantà i augmentar la superfície de regadiu. Contra això, i per la ineficàcia de la solució sobre un sòl permeable i travessada per l’antiga galeria subterrània, el poble s’amotinà i paralitzà l’obra, que mai entraria en funcionament.
Aquest fet de trobar obres i inversions, tant públiques com privades, que no resolen els problemes o fins i tot els agreugen i en creen de nous, està més estés del que sembla. Aquest mateix pantà, en la dècada de 1980, presentava greus defectes i fuites, i en cada crescuda provocava inundacions a 50 fanecades de terres cultivades aigües amunt. Per solucionar-ho, es va sol·licitar, a banda de la reparació de les fuites i l’execució de comportes de fons, un rebaix de dos metres i mig de profunditat per sis de longitud, per facilitar-ne el drenatge i evitar possibles danys majors. Tot i la resolució afirmativa de 1988, mai s’executà eixe desguàs, i les terres d’aigües amunt es van anar abandonant o s’han anat erosionant amb el pas dels anys.
La història es repeteix a multitud d’infraestructures que, obsoletes i envellides, construeixen i defineixen territoris, i representen riscos per a les poblacions situades a les planes al·luvials. Mentre arrele, em pregunte si és la por o només la ignorància el que ens fa defendre eixes infraestructures «definitives» que —com el Pla Sud a València, que va suposar la desviació del Túria— venen a solucionar-ho tot i finalment no només no han solucionat els problemes hidràulics, sinó que amaguen i empitjoren l’essència i el funcionament de tot un territori. Cal revisar i actualitzar les solucions, per a complementar-les amb mesures tan «naturals» com siga possible i que recuperen amb trellat el bon fer i els sabers tradicionals.
Gràcies a Rosabel, Ximo, Manolo, Esther, Jesús, Miguel, Fina, José, Joan, Alberto, Javier, Rosa, Domingo, Xavier, Ana, Fernando, Juan, Nacho, José Manuel, Francisco i Josep per haver obert el pas d’aquesta senda i recuperar el seu relat.
Jaume Puchalt
Tècnic de la Fundació Novessendes