Gustavo Duch
Artículo disponible en castellano
L'espai que acull el projecte. Foto: Malaerba
Us presentem el projecte Malaerba, que Alba Cebrián i Ferran Mestre porten avant a Benlloc (Castelló). Igual que van fer amb els bancals d'oliveres i ametlers de l'avi de Ferran, el seu objectiu és establir acords de custòdia amb el veïnat per a cuidar-los la terra i evitar que s'acaben convertint en erms o en horts solars.
Malaerba al rescat
Alba i Ferran viuen a la casa que va ser de l'avi, enfront del cementeri del poble de Benlloc, en eixos carrers que de sobte deixen d'estar pavimentats i es converteixen en camins que pugen a les muntanyes de l'interior de Castelló. Llomes i barrancs coberts d'oliveres i ametlers, excepte algunes garroferes que van ser indultades durant l'expansió dels dos cultius majoritaris. També, enlletgint el paisatge, un bon nombre de granges de porcs tancades després d'algun boom i la seua corresponent fallida.
Preguntar-los per la casa, asseguts al costat del pati on picotegen gallines i ànecs sota els fruiters, entre els quals destaquen dos magraners carregats de fruita, és la millor manera d'entendre la motivació d'aquest projecte de recuperació de terres. «La preocupació per l'abandó de les terres i l'allunyament del món rural em toca de molt a prop», diu Ferran, que explica a continuació que va ser la generació dels seus pares la que va abandonar la terra i el poble. A aquesta casa només venien a l'estiu i els diumenges a menjar paella amb la família, moments importants en la memòria de la seua infància. Ara, juntament amb Alba, ha recuperat l'habitatge, la tradició agrícola familiar i la paella dels diumenges. En el cas d'ella, part de la seua família és d'Andalusia, part d'Almassora, però també va viure l'abandó de l'agricultura: «Després d'haver viscut en diferents ciutats d'Europa, com moltes persones de la meua generació, fartes d'estudiar i de treballs precaris, vaig decidir buscar el que els meus avis m'havien regalat cada estiu. Ara ho tinc».
La comarca de la Plana Alta, on se situa Malaerba, conserva centenars d'oliveres mil·lenàries en les finques. L'experiència de recuperar la terra de l'avi de Ferran els va fer trobar, fa dos anys, el propòsit del projecte: recuperar altres camps abandonats, no només pel seu valor patrimonial, sinó també per reivindicar un model productiu basat en la cura i l'amor a la terra, deixant de costat l'obsessió per la productivitat i centrat a alimentar economies locals. «Perquè el que passa —ens conten— és que cal trobar la manera de generar alguna alternativa per a aquesta terra o aquests arbres s'arrancaran per a adornar jardins de luxe».
Alba arreplega garrofes. Foto: Malaerba
Ferran cuida les oliveres. Foto: Malaerba
La vida tenia lloc al bancal
En aquests anys, Malaerba ja tutela quasi una desena de finques cedides en el mateix municipi de Benlloc i en altres tres pobles confrontants. I ho fa a partir de diferents models d'acord amb els seus propietaris que, o viuen a la ciutat o són molt majors per al treball agrícola. Alba explica, com a exemple, un d'aquests casos carregats de simbolisme. «Una amiga em va dir que son pare estava pensant què fer amb la finca. És metge i viu a la ciutat on va se'n va anar enfadat amb el poble i amb la terra. No sabia què fer, fins i tot estava disposat a atendre ofertes per als horts solars que amenacen el territori. Quan vam anar a parlar amb ell, abans de cedir-nos-les, ens va preguntar: Com viureu d'una cosa que està morta? Doncs, ara que fa un any, està tan content amb el projecte que ha decidit comprar les terres del seu germà, també heretades i abandonades, per a cedir-les a Malaerba».
A canvi de les cessions, Ferran i Alba lliuren garrafes del seu oli o, si els camps són molt productius, també acorden un percentatge de la collita. En qualsevol cas, tenen clar que l'objectiu d'aquestes cessions va molt més enllà. En el cas que ens acaben d'explicar «alguna cosa el va remoure per dins, que potser respon a una reconciliació o reparació amb la seua memòria, amb la seua infància», comparteix Ferran, emocionat. «No podem oblidar que, en la relació amb la terra, l'emocional és clau», afig Alba, també amb una veu apassionada. «No fa molt participàrem en una trobada on la neta d'una dona a la qual ara li portem la terra havia recollit en un escrit el que per a la seua àvia significa aquesta relació, i el va escriure en català, tal com li ho va explicar l'àvia, encara que ella va nàixer a Aragó i no el parla: “Un bancal no és només agricultura i alimentació, en els bancals s’ha follat, s’ha cagat, t’has barallat…, en definitiva, s’hi ha viscut”. Abans, tot succeïa en els bancals, fins i tot moltes noces».
La comercialització de l'oli que produeix Malaerba també és part del relat de rescat i recuperació de terres. En molts casos, s'encarreguen de la venda directa en mercats ambulants, però també venen en algunes botigues o serveixen a alguns restaurants. «Qui ho ven o ho fa servir és, d'alguna manera, portaveu de la recuperació de finques i arbres que hi ha darrere. El nom del projecte i de l'oli, Malaerba, també forma part de l'explicació, d'un procés que pretén fer d'una cosa que es considera sense valor, com els erms, una cosa que té valor, que és positiu», aclareix Ferran.
Diversitat enfront d'uniformitat
Amb el mal temps de la primavera i l'estiu passats, una pregunta és inevitable. Com us ha anat? Ferran confirma el que ens temíem. Encara que no han patit sequera, també en la zona ha sigut un any molt roín per a la majoria dels cultius pels canvis bruscos de temperatura. «Per sort, el maneig agroecològic de les nostres oliveres no té moltes despeses perquè no llaurem la terra i, per tant, gastem poc combustible. Tampoc tirem pesticides químics, que han triplicat els preus. Fertilitzem la terra amb restes de poda, fem de cavalls o mules de finques pròximes i amb els ‘passejos’ planificats d'un ramat d'ovelles i cabres d'una de les dues pastores del poble». Alba explica que la forma en què ho gestionen es correspon amb el que ara es coneix com a agricultura regenerativa, centrada a millorar la salut i fertilitat de la terra. «En realitat, tampoc és tan diferent del que practicaven els avis —els llauradors—, que llauraven de manera suau amb animals de tir, res a veure amb l'agressió que va començar a patir la terra amb els llaurats profunds que es van practicar quan, a partir dels anys cinquanta, es va introduir la gran maquinària moguda amb combustibles fòssils».
Així i tot, amb menys despeses que l'agricultura convencional, collir un 10-20 % menys que en anys anteriors, com es preveu, posa en risc la viabilitat econòmica del projecte. Alba i Ferran són realistes i saben el que hi ha. «No hem d'enganyar-nos —explica Alba—, sabent que arribaríem a aquesta situació hem hagut de diversificar amb treballs al marge de l'agricultura. Aquesta fragilitat ens reafirma en la importància de trencar amb la dependència d'un únic cultiu. És un bon ensenyament. Enguany ho veiem amb el bon preu de les garrofes. Igual que vam invertir molta energia per a posar en marxa el procés de produir i comercialitzar el nostre propi oli, ens queda clar que ara hem de posar energia per a explorar les possibilitats de la garrofa i els seus productes transformats». Ferran destaca la visió que va tindre el seu avi en respectar les garroferes, que s'estimava molt. «Gràcies a això ara tenim arbres centenaris molt productius i molt resistents».
Passar de 0,15 a més de 2 euros, com es va pagar l'any passat la garrofa, és un estímul molt seductor per a canviar de cultiu; però diuen que aquesta temptació no va amb elles. Ferran i Alba tenen clar que la resposta no és saltar d'un monocultiu a un altre, sinó apostar per la diversificació i la motivació d'alimentar la població. A més, ens conten que el que ha elevat el preu de la garrofa no és l'ús per al bestiar, que és molt residual, ni per produir farina o substituts del cacau, que seria molt interessant; el que ha elevat el seu preu és l'ús de la llavor, el garrofí, perquè té propietats
L'oligopoli de la garrofa
Ara que està en alça el preu de la garrofa, Malaerba exposa que els beneficis i el control d'aquesta producció estan en mans dels únics dos molins existents especialitzats en aquest fruit, que no recullen la collita de xicotetes produccions. La majoria de transformats que podrien fer-se amb aquest producte implica treballar amb la farina, així que es troben en un atzucac. En el cas de Malaerba, estan investigant en diferents transformats amb la garrofa sencera o trossejada i, juntament amb altres col·lectius de la zona, també estan plantejant un projecte per a disposar d'un molí cooperatiu.
Oliveres o molins
Aquests territoris de l'interior de Castelló, i en particular també dues de les finques ecològiques que gestiona Malaerba, estan amenaçats per projectes de macroparcs solars i línies de molt alta tensió: «Una energia que no necessitem i que és pura especulació, que s'aprofita del poc valor que li donem a l'agricultura i que moltes persones són majors», diu Ferran, des del cap. Alba, des del cor, admet que quan va saber d'aquests projectes, durant un temps va patir ecoansietat. «Nosaltres, que precisament fem aquest tipus d'agricultura per a revertir la contaminació que ofega el planeta, hem de veure com volen tirar-nos d'ací i acabar amb el nostre treball, en nom del desenvolupament sostenible!». I llança una maledicció: «Tant de bo que el col·lapse arribe a aquests projectes i no es puguen dur avant».
Com hauria de ser el vertader paper de les administracions en aquestes disputes? Alba, que també és infermera, fa un paral·lelisme: «Si una persona sense recursos econòmics es veu necessitada i algú paga pel seu renyó, aquesta persona el vendria perquè ha de menjar. Però hi ha una regulació que ho prohibeix, perquè és una cosa que va en contra de la vida mateixa. Llavors, hauria de plantejar-se el mateix amb aquestes infraestructures, que també ataquen al que ens permet viure, la natura, encara que puga resultar una solució provisional per a algunes persones. Aquest és el conflicte social que tenim ací».
Per això, Malaerba no sols és un projecte per a recuperar la terra. És també una opció perquè els qui la tenen en propietat no hagen de triar entre molins o no res. Malaerba, en definitiva, forma part d'un teixit de persones joves de la comarca que construeixen alternatives a aquesta falsa dicotomia. Per exemple, a Benlloc se situa també La Niuada, un projecte d'impuls a iniciatives rurals d'economia social i solidària. Molt a prop, a la Vall d'Alba trobem Connecta Natura, l'associació que recupera varietats tradicionals de tota mena de fruiters perquè tornen a ser els protagonistes d'aquests paisatges: pomeres, figueres, magraners… I, per descomptat, moltes persones joves que han tornat als seus pobles i que han decidit quedar-s'hi.
Precisament des d'aquest vessant de construcció d'alternatives, Malaerba no sols està enfocat a l'agricultura, «també sentim que fem agitació social, participant en espais culturals, per exemple, o en el SPG de Castelló. Necessitem sentir-nos connectats amb els altres projectes del territori, amb altres xarxes i col·lectius, i formar part del discurs de la sobirania alimentària».
A ca l'avi es troben bé. «Tenim internet perquè volem formar part de la contemporaneïtat, som joves, però també podem escoltar el silenci i cada nit gaudir de les estreles… Encara que aconseguir aquesta qualitat de vida basada en la senzillesa —riuen— ens dona molta faena».
Gustavo Duch
Revista SABC