Tereseta

Il·lustració de Maria Maraña

Com feien abans? Com podien gestionar-ho tot? Escombrar, empeltar, cremar, arreplegar llenya, llaurar, sembrar, collir, fer conserves, fer espart, mantindre els útils del camp, els bancals, els màrgens, els camins, les cases, les famílies i... les vides pròpies. Tindrien un calendari o alguna cosa? És que jo he pensat fer-me’l, no és broma! Així, tipus bitàcola: «A finals d’agost, sol haver-hi superàvit de figues: podem fer-les al forn amb canella i corfa de llima ratllada (recepta familiar que no molta gent coneix i és un èxit). A continuació, i amb ajuda d’alguna ventolà, cauen les avellanes: és un rotllo arreplegar-les de terra, però ben bones que estan després fregides i amb sal! És any d’ametles, mirem que no hi haja molta herba als bancals o patirem collint-les; altre any que no hem podat branques i estan totes allà dalt! Si arreplegue ara les mores dels esbarzers i les congele rentadetes en bosses, les podré afegir a les macedònies de l’hivern. Vull fer patxaran, hauré d’anar a pegar volta per uns bancals on hi ha un munt d’aranyons. Aquestes velles nogueres del camí no sé ni com donen anous! Ostres, de moment, què fem amb tant de caqui a part de menjar, regalar i congelar taperets?».

Almenys, des que visc a La 36 sé en quin cicle està la lluna. Abans no sabia ni per quina part del cel eixia! Res. Que ja puc jo esmerar-me que, açò no hi ha calendari llunar biodinàmic que t’ho conte. No vull perdre la fe a l’app “alerta de pluja” però és que amb el canvi climàtic i la sequera aquesta, no hi ha qui s’aclarisca. Tenim de nou timonet en flor a principis d’octubre! Això sí que no estava en el meu calendari mental d’herbes medicinals…

Tot i estar en plena natura gaudint d’un entorn privilegiat i tranquil, de vegades ens sobrevenen coses i és com un estar en alerta constant. Com quan t’entren els javalins al bancal i et fan una destrossa! Així i tot, m’agrada molt viure ací, tindre la possibilitat de reconnectar-me amb la natura i poder aprofitar el que ens dona el terreny. Intercalar activitats al camp amb la vida cibernètica. Treure les mans del teclat per pillar un llegó o anar a espigolar.

Poder triar i organitzar els meus horaris fora del sistema assalariat no té preu. Tinc multiplicitat de feines, majoritàriament temporals però totes escollides i molt motivadores. La incertesa és constant. Però crec que amb el pas dels anys, he anat desenvolupant moltes habilitats i disciplina, organitzant-me igual o més, com si haguera de fitxar. Ni Déu, ni amo. Però sí agenda clara i kanban.

«Menjar, menjarem»

Avui és dimarts i bon dia. Portem ja massa temps en La 36 desenvolupant i programant una eina del komun.org per a la cooperativa. Tot i que tenim bones vistes, toca fer un descans i eixir a pegar una volta. Hi ha una pomera molt a prop que té fruits per a avorrir. Va, tanquem ordinadors, pillem bosses i caixes i anem cap allà a fer una incursió i estirar les cames, que açò també forma part de la seguretat holística: el benestar psicosocial!

Arribem al lloc i comencem a collir pomes del terra i de les branques. Fa dos anys que aquest arbre no donava fruits, però enguany, hi ha per tot arreu. Tractem de seleccionar-les un poc: unes per a menjar, les tocades per a fer conserva. Anem a estall.

No hauran passat més de 15-20 minuts quan comencem a sentir crits al fons… Es pot saber què és eixe aldarull de bona vesprada? Isc d’entre les aparatoses branques de pomera i vaig fins a la vora del ribàs a veure què passa. Però si són ma mare i les meues ties!! Clar, no les he avisat que veníem i s’hauran espantat en veure’ns. La seua imatge, rient, em va commoure i m’ha quedat gravada al cap.

Les quatre són unes supervivents i unes lluitadores. Amb 17, 13, 9 i 2 anys respectivament es van quedar òrfenes de mare. “No vos preocupeu, que menjar, menjarem” els deia son pare els primers dies en un intent, supose, de tranquil·litzar-les davant la gran pèrdua que la família havia patit. Les germanes no sabien ni gratinar uns macarrons, ni fer-se una truita, ni un arròs caldós. Molt menys entrar-se una vora o estendre la roba. Al principi menjaven de llandes i d’embotit o carn fàcil de tirar a les brases. A poc a poc, amb l’ajuda d’algunes familiars clau, van anar espavilant i aprenent a autogestionar entre totes, no sols la casa, sinó la seua pròpia educació davant moltes mirades expectants i compassives, crítiques i vigilants, de gent propera, coneguts, comerciants i veïnes del poble. Van passar bona part de la dècada dels seixanta de dol o mig dol. Del negre al blanc i negre o gris i viceversa. Cuidant-se les unes a les altres amb molt, moltíssim amor, van aconseguir tirar avant.

Tan sols una dècada més tard, el 1977, moriria també son pare. I ja a partir d’ací, quedaven òrfenes una adulta de 28 anys, dos joves de 24 i 20 anys, i una adolescent de 13 anys.

Amb el pas del temps, les quatre germanes van anar prenent diferents rumbs, repartint-se i construint les seues vides en diferents llocs del territori valencià: Alacant, València, Gandia… només la major, es va quedar a Banyeres.

Malgrat les distàncies i l’absència de mòbils i apps de missatgeria instantània a finals dels 70 i principis dels 80, el fort vincle familiar que van consolidar va fer que sempre estigueren unides. I no sols entre elles, sinó amb les respectives famílies que van formar.

Juntes per la serra

A l’haver viscut part de la seua infància i joventut en la Serra Mariola, el poble sempre ha sigut el punt d’unió d’aquest particular matriarcat que, sense ser conscients d’això, anaven consolidant.

Allí coincidien, puntualment alguns caps de setmana, alguns ponts i festius, però també llargues temporades d’estiu, Nadal i Setmana Santa, quan no hi havia col·legi. L’antiga casa familiar, el xalet de Vila Amparito, es convertia en punt neuràlgic on quedàvem per a idear i dur a terme tota classe d’activitats d’allò més variades: des d’excursions a fonts, serres, coves i paratges dels voltants a la recerca de fòssils, petjades de dinosaure o tombes fenícies, a múltiples festes temàtiques de disfresses o “teatros veranos” amb actuacions preparades entre els cosins. També hi havia recollida de mores molt tranquil·lament, col·lectes de pinyons, molts dies de piscina, llargues vesprades de tertúlies, tallers i treballs manuals, sabó casolà, coques fregides, pastissos de carn, i farolets de la retreta – pim-pam-pum i a la caseta (fanalets fets amb melons d’Alger buidats). Qualsevol festa, fira o mercat ambulant a la redona, estava en l’agenda i anàvem totes cap allà. A la tardor, amants de la serra, també feien incursions rovelloneres i boleteres.

Grans cuineres, espigoladores, conserveres, rebosteres, recicladores, artesanes, artistes, detallistes, i per descomptat, cuidadores i patidores.

Les germanetes són germanes, esposes, mares, ties i algunes també àvies. I si en algun moment vaig pensar que ja totes havien tingut la seua quota de patiment en la seua infància-adolescència, m’equivocava. Com en bioconstrucció, la vida te les dona de calç i d’arena. En les 4 famílies, hem tingut de tot en els últims anys: ruptures, pèrdues, malalties, operacions i moltes altres coses més que no venen al cas però que estan directament connectades amb les cures. Cures que van exercir entre elles, cures que continuen posant envers la família i cures que segurament continuaran brindant fins que no puguen més i/o siguem nosaltres els qui prenguem el relleu. En qualsevol cas, cures 24/7 on el sou, la pensió o la jubilació és una il·lusió, perquè com ja sabem, la càrrega mental o vital de tirar avant una família o una casa, històricament, ni se’ls ha reconegut ni molt menys pagat a les dones.

Per això puc afirmar que moltes som el que som i estem on estem, gràcies, en gran part a elles. Totes elles són per a mi referents inspiradores.

Avui, des del marge del bancal, contemple l’entranyable estampa que tinc davant: per un instant les veig a les quatre juntes de nou, rient-se, felices, lliures i sense més preocupacions que eixir a passejar un dia entre setmana qualsevol per la seua Serra Mariola. Quin goig, quina meravella.

Jo, la que encara s’angoixa tractant de seguir els cicles del camp, la que intenta seguir la biodinàmica, la que vol fer-se esquemes i calendaris per dur-ho tot avant. La veritat és que no tinc ni idea de què serà de la meua vida quan tinga la seua edat, d’ací 25 o 30 anys. El que sí que tinc és la certesa que d’això hauria d’anar sens dubte la vida: de la tranquil·litat, de fer el que una vulga, de poder gaudir de bona salut, a ser possible prop de la naturalesa i rodejada de les persones que més estimes en aquest món.

Tanque els ulls, tracte de fixar eixa imatge en la meua ment per sempre i mirant al cel pense: “Per favor, que les germanetes ens duren molt temps a la família!”.