La Truja Negra
El Puig dels Eixuts és una masia del territori del Lluçanès, a Catalunya, que ha deixat de ser un actiu per a l'especulació bancària. La Truja Negra és el grup de joves que l'ha ocupada per a engegar-hi un projecte col·lectivitzat de vida rural que reivindiquen en aquest text.
El procés d'industrialització que pateix la terra i tot allò que l'habita actua com agent intrusiu i desvinculador de tota pràctica i manera de viure la ruralitat de forma conscient i conseqüent. Així doncs, la pagesia i tot el que l'envolta es veu immersa en una constant pèrdua i decadència dels coneixements que la formen.
Les noves generacions creixem en un model educatiu que menysté tot coneixement pràctic i ens condemna o bé a una vida exemplar i elitista o bé a les misèries d'un nou treball assalariat cada cop més precari. Entre tot, ja fa anys que es cou una moralitat afalagada des de les grans ciutats i la petita burgesia: «guanyar-se una bona vida», que ha desvaloritzat i ridiculitzat el món rural fins al punt de convertir-se en motiu de burla. En conseqüència, patim un èxode rural i una necessitat i voluntat entre el jovent d'anar a buscar a les ciutats tot allò que, suposadament, no trobaríem als pobles.
Tot passa molt de pressa i les persones ens veiem sotmeses, sense ni adonar-nos-en, a un nou model econòmic que fa miques la "llibertat" i l'autonomia que es vivia en les nostres terres. A cops d'hipoteques, subvencions i tota mena de juguesques burocràtiques, es condemnava el ruralisme cap a una brutal dependència de la indústria; simultàniament, la classe obrera es veia forçada a entrar a formar-ne part per tal d'adaptar-se a uns ritmes de vida consumista que ni tan sols s'havien pogut plantejar.
Els últims anys, a més a més, es promou des de les institucions i la classe mitjana-alta de totes les zones rurals, una marca paradisíaca d'entorns naturals i bona gastronomia per tal d'imposar-nos el turisme; així ho pateix el Berguedà, la Cerdanya, el Montseny, el Lluçanès, i totes i cada una de les terres no urbanitzades. Com si no en tinguéssim prou amb la industrialització de l'agricultura i la ramaderia, dels nostres boscos es fan camps i masies, parcs temàtics per a pijos i pixapins. Les rieres es massifiquen al mateix ritme que les masies s'omplen de jacuzzis. Per a la cultura i la tradició, i per als vincles que la gent hauria d'establir amb la terra, no hi ha cop més fort que aquesta saturació d'espais i ambients per part d’aquests intrusos. Així, s'inicia un procés de gentrificació que impossibilita i dificulta la supervivència i, encara més, la creació de projectes rurals.
En tan sols trenta anys, s'ha enderrocat una forma de viure tan plena i senzilla que ens permetia ser capaces d'alimentar-nos de les nostres pròpies mans.
Tot plegat significa una caiguda constant dels sabers, les tradicions i la cultura que es feia en una vida preindustrial i preglobalitzada. Ara, vivim en una societat d'individus automatitzats que desconeixen el seu passat en pro d’una nova societat moderna que tendeix a l'absurditat. Amb tan sols trenta anys, s'ha enderrocat una forma de viure tan plena i senzilla que ens permetia ser capaces d'alimentar-nos de les nostres pròpies mans. Tenir 10 gallines, 4 conills, un parell de porcs i un hort era prou per a alimentar una família sencera. Aquesta autosuficiència no es limitava als àmbits alimentaris sinó que s'extrapolava a tots els àmbits de la vida. A cada poble hi havia la seva pròpia teuleria i amb unes quantes mans s'aixecaven masies que eren autèntiques obres d'arquitectura. Era una manera de viure que gestionava i cuidava els seus boscos per escalfar-se durant tot l'hivern, en lloc de fer-ho amb petroli extret a cops de guerra i genocidis d'Orient Mitjà. Una manera de viure que feia jerseis de la llana dels xais que l’alimentava, que teixia cistells del vímet i podia beure aigua de les seves fonts.
En aquests 30 anys desapareix l'escola rural, una escola d'àmbit familiar. Des de la matança del porc fins a la reparació d'una teulada s'hi aprenia en família. No feia falta cap institució ni elit que ensenyés tot el que és necessari i suficient per a viure. Cau una generació sencera de masies, masoveries, pastores, cistellaires... i d'oficis que s'ensenyaven de tu a tu. Sense enveges ni grans pretensions. Eren sabers essencials per a viure i en cap cas matèria amb la qual enriquir-se. Així doncs, es presenta una nova generació desposseïda del que va ser el món rural; una generació que no sap ni com bullir el gra, ni matar un pollastre i, encara menys, cuidar un hort.
Contra totes nosaltres, una indústria i ciència que absorbeix tot coneixement i el degrada fins a homogeneïtzar-ho tot en un mercat extens i gens sostenible basat en el control. Moren llengües, cultures, festes, remeis i tota tradició en mans d'un tarannà globalitzat.
Ser responsables de les nostres vides
El retorn a una vida preindustrial és una estaca contra el desastre. Totes les zones rurals són plenes de llegendes, festes, tradicions i persones sàvies que ens hi poden acostar. Conèixer d'on venim i generar vincles amb el nostre passat són eines claus per créixer amb consciència real i respecte pel nostre entorn més proper. Dintre tot el que s'engloba en la cultura i tradició rural, però, també s'hi amaga una part fosca. Els centenars d'anys de submissió, invisibilització i desvalorització de les dones són una de les cares visibles de la necessitat de repensar el rural des d'una clara i contundent perspectiva de gènere i antipatriarcal.
L'autosuficiència i la sobirania es fan necessàries i suficients; alhora, són una forma d'alliberament individual i col·lectiu cap a la creació d'uns nous fonaments. És indispensable pensar i construir espais d'aprenentatge i d'apoderament per ser responsables de les nostres pròpies vides. Crear espais d'organització comunal on es posi al centre allò que harmonitza la vida i on, també, s'assenyali l'enemic.
Amb la mort de l’escola rural ens veiem obligades a reinventar-la i generar nosaltres mateixes el lloc on es faci possible un traspàs de coneixements. Des del Puig dels Eixuts, un projecte amb vista a l'autosuficiència, hem engegat l'Escola d'Oficis, que és justament un espai d'aprenentatge col·lectiu i d'autoconeixement a partir dels sabers de la gent del territori que viu o va viure la ruralitat.
Conèixer d'on venim i generar vincles amb el nostre passat són eines claus per créixer amb consciència real i respecte pel nostre entorn més proper.
Al mateix temps, és imprescindible teixir xarxes de suport mutu i de consum responsable que siguin capaces de crear un nou teixit i una nova economia del i per al territori. Amb implicació, dedicació i la confiança de les persones que l'habiten, és completament possible i viable l'estructuració d'una economia de proximitat i independent de les estructures de mercat i d'Estat. Al Lluçanès, per exemple, ja farà gairebé un any que va néixer la XELLA (Xarxa d'Economia del Lluçanès Autogestionada) que aposta per respondre a les necessitats del veïnatge i valorar les productores i artesanes de la zona. Aquest projecte va engegar-se amb un mercat mensual i rotatori per a cada poble del Lluçanès, creant així un punt de trobada per a visibilitzar la petita pagesia i l'artesania. Amb l'arribada de la COVID-19 es van suspendre mercats i es va optar per l'elaboració d'un cabàs setmanal que ofereix productes del territori únicament per la gent del mateix territori. Així doncs, es dona valor i es posa en contacte productores i consumidores. Es tracta d'una eina realment potent per remoure consciències contra la monopolització alimentària de les grans superfícies que enganya consumidores i rebenta productores.
Primeres Jornades per la Resistència Rural. Setembre de 2019 | Foto: La Truja Negra
El camp com a trinxera
Aquests nous teixits alhora són claus per analitzar i materialitzar les mancances productives en les nostres terres. Al mateix temps que aprenem juntes, ens veiem encoratjades i forçades a pensar nous projectes que solucionin aquestes mancances. El Lluçanès és una terra plena d'explotacions ramaderes, de les quals la immensa majoria són de format intensiu i propietat de grans multinacionals. Pel que fa al porc, no hi ha ni una sola explotació en extensiu i tot el que hi ha depèn de la indústria. D'altra banda, el Lluçanès era ple d'hortes d'autoconsum que, a poc a poc, van desapareixent sense cap alternativa a la indústria que ens en pugui proveir. Per a respondre a aquestes mancances recau sobre nosaltres l'obligació de pensar i organitzar nous projectes, com podrien ser bancs de treball i projectes d'hortes col·lectives i autogestionades que apropin, un altre cop, la gent a la terra.
La precarització de les nostres vides de la mà de la gentrificació que patim per part del turisme i la burgesia en les nostres terres implica forçosament una tensió de poders.
Per combatre la indústria fan falta moltes mans i ganes de treballar la terra i, també, repensar i construir una manera sana de relacionar-nos les unes amb les altres. Malauradament, la situació que se'ns presenta no és de flors i violes. La precarització de les nostres vides de la mà de la gentrificació que patim per part del turisme i la burgesia en les nostres terres implica forçosament una tensió de poders. Cada cop és més complicada una mediació amb la propietat o les institucions. Les masoveries desapareixen i cada cop es fa més evident el treball al camp com una trinxera. No és una trinxera folklòrica de quatre afortunats que tinguin les terres, els calés i les eines per fer-ho, sinó que és més aviat un camp de batalla per a la recuperació de coneixements, terres i totes les eines necessàries per a fer un canvi de mentalitat en tots els àmbits: econòmic, polític i social. La generació perduda i òrfena de saviesa, per defensar-se, ha de combatre l'Estat, el Capital i la Propietat. Reapropiar-nos del món rural és expropiació i col·lectivització en favor d'un nou model ecologista, feminista i radical.
La Truja Negra
Aquest número compta amb el suport de la Fundació Rosa Luxemburgo