Un revulsiu per a la sostenibilitat del cooperativisme agroecològic?

Adrià MARTÍN-MAYOR, Gemma FLORES-PONS, Patrícia HOMS

Accés a la versió en castellà

 

Durant els últims anys, diferents projectes agroecològics, tant de consum com de producció de Catalunya hem compartit preguntes que ens inquietaven en veure alguns problemes: Per què als grups de consum han desaparegut les llistes d'espera? Per què les comandes dels grups de consum encara són relativament petites? Per què les persones productores continuen tenint projectes precaris que demanen molta dedicació? Per què hi ha poca diversitat en el si dels grups de consum? Per què hi ha dificultats d'articulació entre productores, entre consumidores i alhora entre ambdós grups? Es pot continuar estenent el consum i la producció agroecològica amb les dinàmiques d’organització i creixement que hem replicat fins ara?

En aquest context, a finals de 2015,¹ en la cooperativa agroecològica L’Aresta vam decidir iniciar una petita recerca qualitativa amb l'objectiu d'analitzar la sostenibilitat del cooperativisme agroecològic² i explorar quin paper podia tenir un augment d’escala dins dels sistemes cooperatius d’aprovisionament agroecològics.

EL COOPERATIVISME AGROECOLÒGIC A CATALUNYA: UNA PINZELLADA

A Catalunya hem passat de poc més d’una dotzena de cooperatives i grups de consum agroecològic a principis del 2000 a les més de 160 repartides en el territori.³ Ara bé, encara que hi ha diversitat de sistemes d’aprovisionament agroecològic, el model predominant s'ha basat a establir relacions directes amb projectes productius que sovint no estan organitzats entre ells. La majoria dels grups no tenen botiga per vendre a persones no sòcies i funcionen amb el treball dels membres però sense remunerar-ne les tasques. Sovint l’organització del col·lectiu es basa en comissions o grups de treball i les decisions es prenen en les assemblees.

El model majoritari vigent manté una mida reduïda de forma voluntària, amb la idea d’assegurar-ne una bona gestió i garantir la participació dels membres del grup. Així, el model de creixement s’ha basat en la multiplicació i rèplica dels col·lectius, sovint acompanyats de projectes que ja funcionaven anteriorment.

Actualment, el context no és el mateix. El producte ecològic és molt més accessible per a tota la societat, també a través dels canals de venda convencionals. En aquest sentit, moltes veus alerten que l'espai que no ocupi aquest moviment acabarà en mans del mercat capitalista. Així, cada vegada s'ha plantejat més intensament la urgència d'un canvi que adapti les formes del cooperativisme agroecològic a les necessitats i el context actual.

LA PRÀCTICA DE L'AUTOGESTIÓ

Algunes de les tensions més patents en la majoria de les experiències agroecològiques emergeixen quan parlem sobre què entenem per autogestió, un dels principals pilars del cooperativisme agroecològic. En els grups de consum organitzats de Catalunya s’ha apostat per l’autoorganització assembleària amb eines de gestió pròpies per resoldre les necessitats de manera directa, sense cap control o supervisió externa. Aquest tipus de pràctiques sovint s'han considerat incompatibles amb la remuneració i la professionalització de tasques o amb l'augment de la mida del projecte, per por a perdre l’autogestió del grup.

Si ens fixem en el format més estès dels grups de consum amb la recollida de cistelles (un vespre a la setmana), els horaris de les assemblees, les tasques obligatòries, les formes de participació, quins són els criteris per a implicar-s'hi i de quina manera els valorem; podem comprovar que entren en tensió amb la realitat de moltes persones per la responsabilitat i cura d'altres persones (avis/es, fills/es, etc.) o d'autocura, l'horari laboral o el multiactivisme. Així, malgrat que totes aquestes situacions són molt comunes i transversals a les vides de les persones, solen abordar-se de manera puntual amb solucions ad hoc per a les persones afectades en concret. És difícil trobar una solució que s’ajusti a les necessitats individuals i això fa que sovint s'abandoni el col·lectiu.

Necessitem dispositius cooperatius que ens permetin organitzar el nostre consum agroecològic i que al mateix temps atenguin les necessitats quotidianes sense que la participació en aquests espais suposi un esforç que sobrecarregui a les persones o, fins i tot, que n'impedeixi la participació. La remuneració de les tasques permet resoldre una part del funcionament quotidià del grup i que la participació pugui organitzar-se en diferents graus de dedicació, ajustats a les necessitats i desitjos de cada una d'elles, sense que això hagi de comprometre ni la viabilitat ni la raó de ser del projecte. Alhora, es tracta d'un repte important si volem estendre les formes autogestionàries a més àmbits de la nostra vida i a altres sectors de la població.

LA RELACIÓ DIRECTA ENTRE CONSUM I PRODUCCIÓ

El segon pilar del cooperativisme agroecològic ha estat l'establiment de les relacions directes entre consum i producció, que han aportat molta vitalitat i han permès establir mecanismes concrets de resolució de necessitats. El consum ha donat suport a la producció mitjançant certs compromisos de compra i la producció ha fet possible un preu just. Però també trobem algunes limitacions en aquestes relacions directes. Per exemple, molts projectes productius valoren com a insuficients els volums de compra dels grups de consum, especialment en relació a la feina de gestió que els suposa mantenir la relació directa. Cada projecte productiu acostuma a relacionar-se amb diversos grups de consum i a l'inrevés, això fa que es multipliquin les tasques de gestió associades a la relació directa i que els projectes acabin absorbits per la dinàmica quotidiana.

Sovint observem que el compromís se centra fonamentalment en la compra i difícilment acaba traduint-se en pràctiques més profundes de corresponsabilitat. Són poc freqüents els acords per compartir els riscos de la producció com, per exemple, les possibles pèrdues per causes meteorològiques o per plagues. Tampoc és habitual assumir-ne la corresponsabilitat en l'accés als mitjans de producció, el finançament, la planificació de la producció, l'assoliment de bones condicions laborals o els canvis normatius, entre d'altres.

Malgrat que els grups relativament més grans (al voltant del centenar de persones) creen espais de coordinació amb algunes de les experiències productives i s'hi estableixen compromisos, continuen alertant de les dificultats. En aquest sentit, es plantegen si grups amb una gestió interna millorada o amb més capacitat econòmica, més massa crítica i més volum de compra podrien facilitar l'establiment de mecanismes de corresponsabilitat amb un impacte més gran en la viabilitat dels sistemes cooperatius d'aprovisionament agroecològic.

Lligat a aquesta idea de relació directa, trobem que hi ha moltes dificultats de comercialització per a les productores i que l'escala actual dels sistemes d'aprovisionament en dificulta l'articulació. En moltes ocasions, el fet de moure volums petits o molt parcials genera dificultats logístiques i econòmiques per a la intercooperació. Sovint, els intents d'intercanviar producte, coordinar el transport o fer comercialització conjunta no tiren endavant, ja que els costos i les ineficiències vinculades a l'economia d'escala ho impedeixen.

En general, s'ha fet molt èmfasi a evitar els intermediaris, ja que es considera que podrien trencar les relacions directes amb la producció o generar preus injustos. No obstant això, l'ús de distribuïdores o empreses intermediàries que ni es consideren agroecològiques ni de l'economia social i solidària és molt habitual, tant per part de productores que no poden treure tot el seu producte a través dels sistemes cooperatius com per part de molts grups de consum que no poden mantenir una relació directa per a tots els productes que necessiten. Per tant, hi ha necessitats que no es cobreixen amb dispositius propis del cooperativisme agroecològic. Això ha fet sorgir algunes experiències que miren d'acomplir aquesta funció, resolen els problemes associats a l'escala actual d'aquests sistemes d'aprovisionament, segueixen els principis cooperatius i agroecològics i incorporen en el seu si experiències tant de consum com de producció.

L'ECONOMIA SOLIDÀRIA, UN MARC ON DESENVOLUPAR L'ESCALABILITAT

L'escalabilitat i les dimensions dels projectes sempre han suscitat debats dins del cooperativisme agroecològic. La situació actual, amb les seves amenaces i oportunitats, fa que el debat sigui encara més viu. Si volem millorar la sostenibilitat dels projectes agroecològics i estendre l'agroecologia i l'autogestió a més sectors de la societat, necessitem repensar críticament les pràctiques que duem a terme. Aquests sistemes fan curt en l'objectiu de fer sostenibles la producció i l'extensió del consum al conjunt de la societat per aconseguir la sobirania alimentària.

Ara bé, estem en un moment de visibilitat i creixement de les alternatives econòmiques i això és també una oportunitat per al cooperativisme agroecològic. Tot i que la relació entre l'espai de l'Economia Social i Solidària (ESS) i el moviment agroecològic és evident, a Catalunya han coexistit com dos espais amb dinàmiques bastant diferenciades, una tendència que els darrers anys s'està reconduint.

Apropar l'ESS pot afavorir el desenvolupament i la consolidació del cooperativisme agroecològic, ja que podria nodrir-se del bagatge i experiència de les entitats de l'ESS en àmbits organitzatius, de finançament, logístics o comunicatius, així com aportar criteris i mecanismes d'avaluació, seguiment i transparència dels projectes (per exemple, el Balanç Social).

Si parlem de l'escalabilitat, també és molt clar que el món de l'ESS pot obrir nous horitzons al cooperativisme agroecològic, amb experiències en sectors el consum energètic (Som Energia) o les telecomunicacions (Eticom Som Connexió). En aquest sentit, recuperar el cooperativisme de consum històric, fortament arrelat en les necessitats de les classes populars, pot contribuir a obrir nous imaginaris. Aquest canvi d'escala en el consum podria facilitar també l'experimentació de noves formes de cooperativisme agrari, a partir de la cooperativització dels mitjans de producció agroecològics i la comercialització. Per a fer efectiu un canvi d'escala que respongui als objectius del moviment agroecològic necessitem que emergeixin projectes cooperatius des del marc de l'economia solidària que ocupin cada una de les funcions i necessitats dels sistemes d'aprovisionament d'aliments agroecològics.

El debat continua i el desànim viscut en certs moments dona lloc a l'efervescència i l'experimentació de fórmules diverses. En els espais de discussió en què hem participat recentment, hem pogut veure com se cerquen nous referents que actuen com a catalitzadors de nous projectes i de debats interns (un cas evident és el fenomen que s'ha produït amb el documental Food Coop). Moltes experiències de consum organitzat comparteixen els debats interns i els canvis organitzatius que porten a terme per tal de fer sostenibles els seus projectes. No sembla fàcil, de fet mai ho ha estat i, malgrat tot, hem aconseguit arribar fins aquí. El mercat capitalista té clar que hi ha un nínxol de mercat i actua. Nosaltres tenim a les nostres mans continuar experimentant formes creatives que alimentin el moviment agroecològic per acostar-nos a la sobirania alimentaria des de les necessitats actuals, i l'escala sembla una de les claus per a avançar.

 

[1]   Per aquest estudi hem comptat amb el suport de l'Ajut per a la realització de treballs de recerca en l'àmbit del cooperativisme de la Fundació Roca Galès i l'ACCID. Disponible l'estudi sencer a aresta.coop.

[2]   Parlem de cooperativisme agroecològic per a destacar el fet cooperatiu que caracteritza aquests projectes, malgrat la baixa presència de la fórmula jurídica cooperativa. Ens permet fer visible la intersecció entre l'agroecologia i l'economia social i solidària alhora que recuperem l'imaginari del cooperativisme obrer històric per a repensar com actualitzem les pràctiques actuals a les necessitats i reptes que hi emergeixen.

[3]   Dades de 2015.