Layla MARTÍNEZ

Traducció de Robert Casellas

Intervenció del projecte SenseMurs. «Connexió i fragmentació territorial», obra de Gonzalo Borondo. Natura morta pintada amb esprai i tinta xinesa sobre un llenç de bales de palla. Foto: Juanmi Ponce

Els desallotjaments dels infrahabitatges els feren acabar a Aluche, també a l’extraradi però a l’altra banda de la ciutat. No els va importar canviar de barri perquè en realitat mai hi van viure. Aquell pis de 40 metres tan sols era un lloc on dormir fins que podien tornar al poble. Hi passaven tots els caps de setmana, totes les festes i totes les vacances. Madrid no significava res, no era més que un tràmit, una molèstia.

La meva àvia i el meu avi per part de pare, en canvi, mai no se’n van anar del poble. Hi van criar el meu pare i és on va començar a sortir amb la meva mare, durant unes festes d’estiu. El meu pare també va acabar havent d’emigrar, les necessitats del mercat canviaven i les terres de l’avi no podien sostenir tota la família. La història es repetia. El mateix viatge pels mateixos motius i el mateix barri de l’extraradi.

Al meu germà i a mi ens van criar en una família rural que en canvi habitava a la perifèria madrilenya. Recollíem les olives, fèiem la matança, ens enfundàvem la roba d’apicultor. I al mateix temps vivíem en un veïnat de classe obrera, amb la seva cultura de barri i els seus problemes. Gran part de la gent també era immigrant, la majoria havia vingut de pobles de Castella, com la meva família, però també d’Extremadura. I vivíem en aquesta cultura rural travessada pel barri.

     Al meu germà i a mi ens van criar en una família rural que en canvi habitava a la perifèria madrilenya. Recollíem les olives, fèiem la matança, ens enfundàvem la roba d’apicultor.  

Tot i això, en arribar a l’adolescència vàrem descobrir que ser de poble estava malament. La gent de poble era inculta, ignorant, conservadora, reaccionària. S’havia quedat endarrerida, s’entestava a conservar costums i valors que havien de passar com abans millor a l’abocador de la història. En realitat aquells prejudicis no eren nous, els qui ens van precedir, mares i avis, els havien patit, però al meu germà i a mi ens van caure al damunt llavors, d'adolescents. I la tele ens confirmava constantment aquesta visió. Els personatges de poble apareixien amb la boina calada i els pantalons lligats amb un cordell. Se’n ridiculitzava l’accent, se’ls presentava com a imbècils, es feien bromes del fet de treballar al camp. Cada migdia menjàvem amb el personatge del Cletus, de The Simpsons, que es cuidava de mostrar-nos que els pagesots eren idiotes, tenien les dents fetes pols i eren proclius a l’endogàmia. Qui havia de voler ser com ells. Nosaltres no.

Aquells prejudicis no es van reduir amb els anys. L’arribada al poder de Donald Trump el gener de 2017 va representar l’aparició de nombroses anàlisis que intentaven explicar les causes de la seva victòria electoral. La conclusió va ser unànime: el vot de l’interior rural dels Estats Units era el que havia impulsat Trump fins a la presidència. Les eleccions es van presentar com el resultat de la confrontació entre una Amèrica progressista, culta i tolerant, que s’identificava amb les grans ciutats, i una Amèrica reaccionària, inculta i racista que s’identificava amb les zones rurals de l’interior del país. Després del desconcert inicial, apareixia per fi algú a qui culpar: el pagesot racista i conservador, el hillbilly esdentegat i semianalfabet, el redneck que encara guardava a l’armari la vestimenta del Ku Klux Klan.

     L’arribada al poder de Donald Trump el gener de 2017 va representar l’aparició de nombroses anàlisis que intentaven explicar les causes de la seva victòria electoral. La conclusió va ser unànime: el vot de l’interior rural dels Estats Units era el que havia impulsat Trump fins a la presidència.  

Aquestes anàlisis eren massa simplistes i enormement tendencioses, però això no va tenir massa importància. Van trobar ressò perquè confirmaven la visió majoritària sobre la població rural, perquè reafirmaven els estereotips negatius referits al camp que ja hi havia prèviament en la societat. Aquí existien aquests mateixos prejudicis, així que el discurs va trobar ressò ràpidament. Els estereotips sobre la població rural nord-americana lligaven amb els nostres propis prejudicis sobre el camp de l’Estat espanyol. La deixalla blanca americana, els milions de Cletus esdentegats i analfabets que deambulaven pels aparcaments de caravanes, coincidien amb la població jornalera andalusa que es gastava la PER al bar, amb els agricultors i agricultores europees que vivien dels subsidis europeus, amb els pagesots i pagesotes de la Meseta que votaven en massa a la dreta. Els anys passaven, el capitalisme salvatge i els problemes d’atur i de despoblació acabaven amb el que restava de la cultura camperola, però el menyspreu continuava sent el mateix que havia viscut la meva família.

FONS DE PANTALLA DE WINDOWS I PA CONGELAT

Quan vaig acabar els estudis, me’n vaig anar a viure al poble. Allà em van oferir la possibilitat de treballar a Astúries a través d’un programa de formació de joves del medi rural. El lloc de treball es trobava al bell mig dels Picos de Europa, així que no m’ho vaig pensar molt. Unes setmanes després estava aprenent a diferenciar races de cabra, amassant formatge i, per damunt de tot, netejant molts estables. El poble en què vivia tenia 118 habitants, pràcticament com el meu. Tanmateix, a l’estiu aquest grapat d’habitants es multiplicava i el poble semblava atapeït. Acabava de topar amb el turisme rural.

 

     El poble en què vivia tenia 118 habitants, pràcticament com el meu. Tanmateix, a l’estiu aquest grapat d’habitants es multiplicava i el poble semblava atapeït. Acabava de topar amb el turisme rural.  

La convivència amb el turisme era complicada i plena de tensions. Recordo perfectament la primera vegada que em van fer una foto. Portava un carretó amb dues lleteres plenes i havia estat pencant tot el dia. Tenia les botes de goma fins al capdamunt de fems, anava vestida amb una camisa vella i uns pantalons de xandall, el monyo era un embull que incloïa fang i palla i el serrell se m’enganxava al front per la suor. No vaig veure el turista fins que no vaig sentir un «eh!». Vaig girar el cap i en aquell moment em va fer una foto. No em va demanar permís, no em va preguntar. Únicament em va parlar per aconseguir un pla millor. Em va cabrejar moltíssim. Aquell imbècil sortit de la secció de muntanya del Decathlon acabava de fer-me una foto sense permís, com si jo fos una cosa a mostrar als seus amics, quelcom per al seu compte d’Instagram. Com si jo fos una atracció turística.

En realitat ho era, encara que això ho vaig entendre més tard. El tipus de turista que visitava el nostre poble cercava un món rural idealitzat, una visió idíl·lica del camp que tan sols existia en les campanyes de promoció de turisme. Segons això, aquell poble era el lloc de l’autenticitat i la tradició, el lloc on es conservaven els valors importants i les formes de vida que paguen la pena. No importava la classe social o la ideologia, la idealització del camp és present tant a l’extrema dreta, que ho associa amb la puresa i l’autenticitat de la pàtria, com a l’esquerra radical, que veu en la fugida al camp una forma de vida anticapitalista i rebel enfront de les exigències del sistema. I aquesta idealització és tan sols una altra forma més subtil de menyspreu, perquè aquells que habiten en el medi rural no són vistos com a iguals. No tenen dret a viure simplement les seves vides: tenen l’obligació de respondre a les expectatives alienes. I quan no ho fan són pagesots.

El turisme rural potencia i explota una visió idealitzada del món rural en la qual el camp apareix com un fons de pantalla del Windows: un lloc sense problemes ni conflictes, on la població urbanita pot descansar i reconnectar amb allò que és verdaderament important. La població rural està obligada a proporcionar-li aquest descans mantenint la visió idealitzada que se n’espera. Quan no ho fa, les turistes es senten decebudes i estafades. Els molesta que les persones que habiten el medi rural prefereixin comprar pa congelat al Mercadona que aixecar-se a les cinc del matí per coure’l elles mateixes, que els diumenges es mengin una hamburguesa al Burguer King de la ciutat més propera o que portin polars Northface en comptes de jerseis teixits a mà.

 

     El turisme rural potencia i explota una visió idealitzada del món rural en la qual el camp apareix com un fons de pantalla del Windows: un lloc sense problemes ni conflictes, on la població urbanita pot descansar i reconnectar amb allò que és verdaderament important.  

La decepció del grup de turistes quan veien les banyeres reutilitzades com a abeuradors i els somiers per a tancar prats no es dirigia contra la indústria turística que els havia venut quelcom que no era real, sinó contra les persones que habiten el medi rural. La romantització passava a ser menyspreu directe i, de nou, com m’havia passat a l’adolescència, érem pagesots, incultes, ignorants, reaccionaris. La mirada idealitzada de l’urbanita es transformava ràpidament en una mirada de superioritat, perquè en realitat el menyspreu sempre hi havia estat present.

L’abandonament a què està sotmès el camp produeix moltes dificultats per als seus habitants, però els problemes no se solucionaran amb obrir una altra casa rural. Els pobles necessiten feina, infraestructures, serveis, plans d’habitatge que permetin fixar població. Cal una bona xarxa de transport públic i no un museu etnogràfic, bones connexions a internet i no cursos d’envasats casolans, llocs de treball i no una ruta pels oficis desapareguts. Les persones que viuen al medi rural no mereixen el menyspreu de les urbanites, però tampoc necessiten la seva idealització romàntica.